Punt i apart

Teràpies naturals i teràpies artificials s'han combinat al llarg d'unes quantes setmanes en aquest blog per tractar d'esmenar, millorar o reactivar determinades naturaleses mortes, postals immòbils com estaquirots estabornits davant de noves situacions. Teràpies que han funcionat en la seva justa mesura: amb escassa efectivitat, amb sonora plasticitat, amb efectisme de colorins, amb silenciador d'emocions i minsa cooperació de l'interessat.

Més enllà de la seva real, veritable i impepinable utilitat, sens dubte la sopa de lletres d'aquest menú de posts diversos i variats, entremès de reflexions, dèries i pensaments, ha servit de pista d'enlairement del blog agermanat, dels escrits que han de venir tot viatjant amunt i avall, de les imatges que han de néixer al llarg d'un itinerari ple de secrets i veritats. L'avió s'enlaira en 20 dies per no tocar terra ferma durant llargues setmanes de reflexió i d'absentisme laboral. Llarga vida als avions sense frens i sense tren d'aterratge. Llarga vida al tren de la vida que, direcció Est, oblida d'on ve i no té massa clar cap a on va. Llarga vida al nou blog que neix amb ínfules de permanència i esperit aventurer.

Sepultat queda aquest marcuswelby de monòtona i depriment existència. Enterrat només néixer, amagat de mirades crítiques, apartat com un dement que perd el seny i l'enteninent i que diu veritats massa grosses i complaents per ser escoltades: és el preu del qui qui gosa trencar un plat de la vaixella més preuada. Aquí et quedes marcuswelby, tu i les teves dèries ambulants!...ens retrobarem més aviat del que et penses.

Cordeu-vos el cinturó. El compte enrere ha començat. Col·loqueu en posició vertical la safata d'entrada dels missatges. Desconecteu els sensors de vol, viatjarem en la direcció del vent. Deixeu enrere els retrovisors, doncs de res us serviran. Això comença a moure's.

Ens veiem en una altra vida. En un altre blog.

No ets pas tan important!

Posa-hi més humor, em deia un amic. Estàs massa trascendental, massa místic, em suggeria. Sigues més humild, insistia. No és pas tan important tot això, rematava.

Venint d'on venien aquestes paraules, el primer que calia era prestar-hi atenció. Els amics poden esgarrapar-te la cara i deixar-te marcades les ungles, sense ànim de ferir-te, sinó de despertar-te. Curiosa manera de desperata algú, que diria més d'un. Bé, potser sí, però de vegades no hi ha moltes més opcions...

Costa separar el gra de la palla, la veritat de la mentida. Costa de vegades saber on neix l'adulació i on mor l'elogi just i mesurat. És difícil molts cops saber fins on arriba la incomprensió i on comença l'amistat. I tot això costa perquè som èssers egocèntrics contraris a la teoria de Galileu: el centre de l'univers no és el Sol, ni la Terra es mou al seu voltant: el centre de l'Univers sóc jo i tothom giravolta el meu eix, la meva vida, les meves dèries. I d'aquí a pensar que aquella crítica és un atac, una incomprensió, una rebequeria, una flagrant manca d'equanimitat, hi ha només la distància que separa la tonteria del ximple: cap ni una.

I per tant toca i és procedent, senyories, acceptar aquesta esmena a la totalitat, aquesta proposta de resolució, aquesta crítica a la seriositat i a la trascendència. I tractarem de ser més feliços i de riure'ns una mica més de nosaltres mateixos i de respectar la indiferència dels altres vers la nostra dissort, les nostres angoixes i els nostres deliris de grandesa.

Repte acceptat.
Provar-ho és just. Just i necessari.

Tu i només tu

Els gurús de la nova era transiten per estats d'egolatria, segurs com estan de que els seus vaticinis són infalibles. Les seves sentències assumeixen riscos invisibles mentre perpetuen les seves visions terapèutiques per salvar el món. Els nous estendards de l'èxit i la superació personal proclamen des de les seves pàgines web quin és el camí cap a la felicitat: el camí ets tu, et diuen mirant-te als ulls de la pantalla. Tu i només tu. Tu, responsable dels teus actes. Tu, director, guionista i protagonista de la teva pel·lícula. Tu, personatge principal de la novel·la. Tu, el teu propi Deu, tu mous els teu destí, tu pots enfonsar-te en el fang o revolcar-te en l'abundància, perquè tot depèn només de tu i de la teva voluntat.

I tu, que sóc jo i que ets tu, i que som tots nosaltres, volem creure en la nostra força. I comprem la idea, que pensem que és gratuïta, però que té un preu molt alt: el preu del fracàs. Els fracassos vindran, grans o petits, importants o insignificants, secundaris o principals, definitius o transitoris, tant és, però siguin com siguin seran responsabilitat teva. I sí, els èxits també, és clar. Però suportar el propi fracàs és més dur que sobrevolar per sobre els teus èxits.

I els nostres gurús de la felicitat es prenen un batut de maduixa a l'ombra d'un arbre trufat de dolars americans, mentre tu lluites amb totes les teves forces per tenir un futur entre les mans. I quan arriba l'hora de passar comptes, quan els resultats insulten la teva capacitat i t'abandonen al llindar de la porta a mans dels elements i de l'atzar, ells no estan disponibles, ells ja no estan per tu.

I assumeixes els errors, i presumeixes dels encerts, i descartes l'atzar i la bona sort, l'eventualitat i la casualitat, rebutges la tempesta i la sorpresa i els entrebancs. Perquè només tu ets responsable del que tens. I només tu ets culpable del que no tens.

Com volen que assumim tot aquest joc? Com volen que juguem aquesta partida amb les cartes marcades? Com pretenen enganyar-nos amb les seves veritats, quan ni tan sols ells saben de què està fet el món? Qui és el valent que sap on és la frontera entre la renúncia i la felicitat? Qui pot dir alt i fort que el camí correcte és sempre inequívoc? Què separa el record de l'amnèsia? Qui ens diu que no és más fàcil oblidar que recordar?

Ens deixen sols, a la intempèrie, sota la pluja d'estiu, sota el sol de mitjanit. I nosaltres decidim i nosaltres triem, és cert, però no ens equivoquem, no: triem i decidim però no som lliures de fer-ho. L'atzar, la sort, la casualitat, la sorpresa, la ignorància, la por, la recerca d'allò que no existeix, els nostres records, tot això ens condiciona i ens supera, ens pressiona i ens acarona, ens influeix, ens maltracta. No estem sols: som nosaltres i les nostres circumstàncies els que ens fan errar, encertar, morir i viure.

Qui es fa responsable de les circumstàncies?
Qui va decidir que aquell dia la teva vida canviés?
Segur que vas ser tu?

Vells amics

Diu un vell adagi florentí que els vells amics es fan quan s'és molt jove.

Com totes aquestes sentències vitals que et piquen l'ullet des de la immortalitat del passat, la frase et colpeja primer, et convenç tot seguit, i et fa reflexionar un cert temps...fins que topes amb un altre pensament escrit fa mil anys o fa mil dies, tant se val, i tornes a sentir-te colpejat i convençut, i continues reflexionant.

I és que no hi ha res més sincer ni indiscutible que un vell adagi posat en pràctica. És així: els vells amics es fan vells amb tu i t'acompanyen pel camí de la vida, vagis on vagis, des de que el temps es perd en la memòria.

Una pizza amalfitana i un gelat de tiramisu: no cal res més per acompanyar una sobretaula amb vells coneguts, mirades serenes, preguntes discretes. Un missatge directe i sincer explicant les teves angoixes, els teus pensaments: no cal res més per recuperar el to d'una amistat epistolar, d'una vida explicada i viscuda des de fa anys. Un sopar amb aprenents de cambrer, violí imaginari, sinceritat de llengua de vi, de confiança ilimitada: no cal res més per saber que donaries mitja vida per aquella amistat. Oasi blau en un sopar de multitud, química antiga, alquimia de records, sinceritat brutal sota els tons polifònics d'un karaoke xinés: no cal res més per saber que allà crema l'alcohol d'una amistat indestructible. Confessions triangulars i masculines, abismes de xocolota, perills de mentida, ballaruca virtual sota una capa de mosqueters units: no cal res més per saber que som i serem, que tot ens separa i tot ens uneix. Vetllades de nens i nenes de parvulari i egebé, adolescents amb comptes pendents, miracle del temps, vides dispersades, records comuns, lligams que van més enllà de l'amistat perquè són part indissoluble de tu mateix: no cal res més per donar la raó als records que no s'esborren, a la confiança crescuda als peus del pupitre.

Converses, mirades, silencis. Confessions, somriures, consells. Ulls banyats de nostàlgia, serena nostàlgia que no cou, ni mata ni mor amb tu: serena amistat on les paraules valen tant com els silencis.

Reconforta posar en pràctica vells adagis florentins, o venecians o genovesos, tant és. Els vells amics es fan vells amb tu quan tu encara ets molt jove. I ara que ja no ho som tant, allà estan, esperant donar-te el que tu els dones. Intercanvi just. Intercanvi diví.

El terapeuta

El terapeuta m'obre la porta amb un somriure a mig vestir. Tracta de mostrar calidesa i fermesa i confiança, també contundència i sabiesa i serenor. La línia de la boca una mica torçada, a mig camí entre una dantesca rèplica d'una Gioconda sense afeitar i una ganyota maleducada, intenta mostrar tot això i amagar la por, l'apatia, el somiqueig de la tristor, el badall de la migdiada trencada. Ocultar la ignorància, la perplexitat. Expressió de tortuga afeitada i sense closca mostrant perplexitat.

S'havia ficat en aquest món d'homeòpatas cristians i terapeutes de butxaca quasi bé per casualitat: un article d'internet havia despertat la seva curiositat massa cops adormida, i un link el va dur a un altre, i un llibre a un manual, i aquest a un curs d'estiu, per acabar amb un grau, un post grau i un mestratge en medicina alternativa, flors de Bach i teràpia postmoderna de gintònic. I tres anys enrere, un amic d'un amic que deixava un pis buit li havia permès obrir consulta i convertir-se en terapeuta de tribu urbana, metge d'angoixes i incògnites, gurú alternatiu per costipats mal curats.

Em fa entrar a l'habitació: dos sofàs i tres cadires, revistes esotèriques i una subscripció completa a Mi Bebé. Fil musical amb el còndor passa. Oboè andino. Espera.

Havia atès el primer pacient un dilluns 3 de febrer, a quarts de dotze. Grip malcurada, problemes reumàtics i un tic nerviós al llavi inferior. La recepte va ser impecable. Un èxit rotund. Un miracle. L'home engripat, reumàtic i nerviós va recuperar la salut de ferro, va predicar la nova nova pel veïnat i va atiar el foc de l'arribada d'un nou Mesias. La seva prèdica no va caure en pou mort i la fama del terapeuta accidental va extendre's com un evangeli de curació: homes i dones abondanaren la fe en la Seguretat Social i encaminaren les seves vides cap a paradisos alternatius.

Posa't còmode és l'única frase neutra que pronuncia. Després diu poques coses més però les que diu són totes punyals de veritats contra l'escepticisme. No deixa moure el meu immobilisme, la meva ironia: destrossa amb míssils avangèlics i flors musicals la meva cuirassa i atravessa el desert que em separa de la vida. I els seus insults són bales de goma contra els disturbis interns: immadur, covard, burro. I el terapeuta somriu mentre fueteja amb força la seva víctima, mentre em diu quatre veritats ben dites.

Marxo amb ganes de venjança. M'he quedat amb la teva cara, li etzibo com a comiat. Ell somriu de nou amb aquella expressió de beatífica bonomia de hippie urbà del segle XXI. He perdut el temps! crido mentre abandono derrotat la pista de ball on, escassament fa 10 minuts, he ballat amb mi mateix un swing ple de retrets.

No calia haver vingut per saber que la por ens fa covards; que el temor ens fa perdre la vida; que fer mal no ens allibera de res però que de tot s'aprén en aquesta vida; que estripar i abandonar són verbs que es conjuguen, com estimar, com caminar, com respirar; que rebre i donar són sinònims i germans; que morir sense provar és morir sense saber; que preveure el teu futur és més humà que recordar; que plorar amargament és una forma d'enterrar; que permetre el teu oblit, una manera de guanyar; que jugar a ser immoral et pot dur a la normalitat; que permetre el desamor pot ser la clau de l'estimar. No calia que vingués per saber que vivim un cop i en morim mil, que morim cada instant que gosem no aprofitar les vides que sorgeixen a cada pas, les guspires de vida que ens estan esperant, per cremanar-nos i matar-nos amb aquell instant on res més que un somriure està al nostre voltant.

No calia que vingués per saber el que ja sabia.

Escepticisme

No obris la porta a ningú. No contestis el telèfon. No et creguis als desconeguts. No et deixis enganyar. No em crec res del que em diuen. Què m'estan intentant vendre? Vés a saber quina és al veritat. Mai sabrem el que realment va passar.

Són frases que hem sentit, que hem dit, que hem escoltat, que ens han repetit mil vegades. Aquells que ens estimen, aquells que ens envolten, amb l'afany protector per bandera, ens dibuixen una vida plena de perills, una carretera plena de sots, de trampes, d'emboscades, on res és el que sembla, on tothom mira per si mateix, on ningú t'ajudarà si no és per ajudar-se a si mateix. Vigila. Vés amb compte. No te'n refiïs. Vés amb mil ulls.

I de la desconfiança neix el neguit, i el dubte, i el ressentiment. I neix la por a confiar enaquells que t'envolten, i creix l'egoisme, creixen les presons interiors, reviuen les atàviques pors, desconfiant dels que estan aprop teu i de tot allò que forma part del teu món. I ja no creus res, ja no creus a ningú, i no vols creure en aquells que et diuen que t'estimo: no tens ganes de voler creure en ningú perquè ni tan sols creus en tu mateix. I tot ho qüestiones i tot ho negues i tot és un gran aparador d'escepticisme vital que et treu la gana i la set, l'amor i l'odi, la passió i la freda construcció ideals.

Som éssers escèptics.
Creure en l'escepticisme com a forma de vida és una forma de morir-se mentre vius, de deixar de respirar l'oxígen del misteri, de fugir d'allò desconegut, del que estar per venir, de negar la ficció de la realitat, les solucions imposibles, els interrogants del futur. L'escèptic ho nega tot mentre afirma, amb somriure irònic, que res d'allò el farà canviar, perquè no hi creu: no creu ni confia en els canvis però tampoc en l'estabilitat, no creu ni en la pluja ni en el sol, desconfia dels apòstols i dels àngels caiguts, no creu en res, ni tan sols en tu, ni en mi, ni en ell mateix.

No és una bona idea renunciar a tot allò desconegut perquè estàs renunciant al futur, al demà, al potser, a l'atzar, al que serà; perquè negues el jo seré, el jo voldré; perquè renuncies al jo t'estimaré i al tu m'estimaràs. Com podem viure sense aquestes veritats hipotètiques? Com podem intentar llevar-nos cada matí sense aquestes perspectives? Com podem existir sense projectar alguna veritat imminent, per difícil que sigui? Qui es que pretén viure sense els somnis incerts del demà?

El virus de l'escepticisme infecta la vida amb la febre de la incredulitat vital i elimina tots els vestigis d'esperança, de confiança, d'amor. I sense amor, estàs absolutament mort.

Fragilitat

Com a resposta al debat obert plantejat per la publicació d'un article a la prestigiosa revista Science sobre les bondats del Part Natural, un eminent neuroginecòleg de la Universitat de Georgetown (EUA) va desvetllar que hi ha constància que en els parts que es practicaven durant el segles XVIII i XIX, alguns nadons eren extrets del ventre matern encara amb la placenta intacta, protegint-los i aïllant-los completament del món. L'aportació del Dr. Watt - que així és com es diu l'eminent neuroginecòleg- no seria notícia sense la darrere i més impactant de les seves afirmacions: en la placenta intacta embolcallant el nadó s'hi podia llegir, amb lletres majúscules, la paraula FRÀGIL.

L'avenç de la ciència i de les tècniques de la obstretricia han millorat moltíssim la praxis mèdica dels parts...tant, que la placenta ja no embolica el nouvingut (entès aquí com a recent nascut i no com a immigrant, ara tan de moda), sinó que és expulsada després del part, formant aquest "pastis pla" d'on deriva el seu nom en l'etimologia llatina. D'aquesta manera, ja no hi ha manera de saber si els éssers humans que neixen encara porten el segell de fragilitat estampat en el seu emboltori original.

Ara bé, tot i que la ciència ens impedeix confirmar científicament aquesta circumstància, la realitat del dia a dia ens n'ofereix mostres irrefutables: som éssers fràgils, eminentment fràgils.

La nostra existència ho és, de fràgil: es veu amenaçada per virus i bactèries, disgustos i tragèdies, derrotes i desfetes. Les nostres relacions són fràgils, atacades per tempestes, gelosies, incomprensions i silencis; construïdes amb mentides i destruïdes per veritats; devorades per rutines, esmenes, anhels i somnis. El nostre futur és fràgil, tant com més sòlid i segur és el nostre passat, tant com més intens i immediat és el nostre present. El nostre jo és fràgil també, molt fràgil, cobert amb l'heura maliciosa de l'egoisme, pel càncer de l'autocomplaença, per la ruïna de l'èxit robat.

I tot el que tenim i som i serem té una pàtina de fragilitat perenne, infinita, sagrada. Som i serem éssers pendents d'un instant, sotmesos a la tirania del destí, avocats a la insignificància d'un demà desconegut, incert, canviant: un demà que ens pot esborrar el somriure de l'avui amb una facilitat insultant.

La fragilitat ve impresa en grans lletres vermelles en els gens dels éssers humans. Som tots personatges fràgils que habitem territoris inhòspits pendents d'una trucada de matinada, d'una mirada airada, d'un silenci per trencar, d'un plor desesperat.

Tan fràgils que ens podem trencar en qualsevol moment i en qualsevol instant.

Tres mesos

De visita a un complex arqueològic del Perú on restes precolombines força antigues explicaven part de la història d'aquelles terres salvatges, el nostre intrèpid ciccerone - un professor jubilat amb un sentit de l'humor aguditzat pel contacte freqüent amb forasters- exclamava amb entusiasme lloant les virtuds d'aquelles restes, tot cridant: pura matemàtica!!

El complex arqueològic era el d'una antiga ciutat perduda als peus de la Cordillera Negra, a la zona muntanyosa de Huaraz, on es podia apreciar l'enginy d'aquella cultura milenària, ja desapareguda: absolutament tota la ciutat estava dissenyada com si d'un gegantí logaritme neparià es tractés, estructurada en base a regles matemàtiques pures: distàncies repetides, diàmetres calculats, radis desdoblats, triangles perfectes, hipotenuses planimètriques, circumferències sublims. Harmonia, exactitud, perfecció.

La màgia de les xifres ens deixa, moltes vegades, bocabadats. I la seva perfecció sagrada ens impressiona. Qui no ha sentit mai un calfred pensant que avui fa exactament 10 anys 10 mesos i 10 dies d'aquell fet; o imaginant que en aquesta mateixa hora, fa un segle exacte, va passar allò tan important; o celebrant que d'aquí exactament 1 any, 1 mes i 1 dia estaré allà. Les xifres exactes, les coincidències màgiques, ens fan pessigolles a l'ànima.

I avui la xifra màgica dels tres mesos es dibuixa nítida en el meu horitzó, amb múltiples significats i significants, amb ingents interpretacions, amb barreges d'emocions, amb tristeses contingudes, amb interrogants contundents, amb preguntes sense resposta.

Tres mesos que passaren, tres mesos que passaran.
Estic a l'equador de l'etapa reina, al bell mig de l'oceà abraçat al meu flotador, després de saltar del baixell en plena travesia. I mirant cap enrere i mirant cap endavant, es veu la mateixa xifra, el mateix nombre màgic, el mateix lapse de temps.

Les xifres són perfectes, immutables, màgiques. Nosaltres no, afortunadament.

Certeses immòbils

Cinc racons de món. Cinc racons de vida. Cinc píndoles per somniar desperts: Uyuni, Kunming, Budapest, New Orleans i Positano. Totes juntes en la mateixa capseta de colors dibuixen una geografia completa, un mapa de colors i tonalitats que omplen les cantimplores dels vells somniadors de viatges infinits : l'esplendorosa màgia de la Mare Natura (Uyuni - Bolivia); la perplexitat dels Imperis Orientals (Kunming - Xina); les lliçons d'història contemporània al cor de la vella Europa (Budapest); l'entusiasme de l'Amèrica que reneix de les seves cendres (New Orleans -EUA); i la bellesa femenina i helènica de l'Europa Meridional, cuna de la civilització occidental (Positano - Itàlia).

I podíem haver seguit eternament amb els mil i un racons que ens han robat el cor: carrers tortuosos de la bella Napoli, silenci sagrat al mirador de l'Inca al Machu Pichu, tempesta del desert a les planícies d'Arizona, passadissos galàctics al Pudong de Shangai, glaceres infinites a l'esplèndida Alaska, hutongs desvellestats a cop de falç i martell al vell Beijing, torres mitjavals a la vermella Bolonia, dimarts de mercat a Portobello Road, exèrcits de moais al mig del Pacífic, tapa de caracoles al barri antic de Granada, passeig pel segle XX a les portes d'Alexander Platz...

Diuen que la necessitat d'evocar moments passats, de reviure instants ja viscuts i fotografiats dins l'ànima, arriba quan hom no veu clar el futur, quan algú no té res més segur ni sincer que el propi passat. El passat no menteix: ha estat, ha vingut, ha arribat...i ha marxat.

Els tractats d'astrologia asseguren que els Cranc tenen tendència a mirar enrere, a justificar-se en el passat, a evocar-lo amb malaltissa insistència. Ara bé, diguin el que diguin aquests manuals eclèctics a mig camí de la màgia negra i de la ciència genètica, és segur que independentment del mes, dia i hora en que has nascut, la porta del passat sempre romà oberta quan l'horitzó, el camí, el futur, és incert.

Ara bé, la incertesa no és sinònim de fragilitat. No necessàriament. No és sinònim tampoc d'infelicitat. Ni d'angoixa. Ni d'ofec. La incertesa és, senzillament, allò oposat a la certesa, a la seguretat, al camí marcat, a la línia clara i diàfana de l'horitzó. I en aquest sentit, la incertesa pot ser, molts cops, el veritable motor i principal impulsor de la vida i l'únic remei contra el verí de l'autocomplaença.

El futur incert fa evocar compulsivament retalls de la geografia del teu propi passat, dibuixos nítids, certs i reals d'aventures viscudes. Però aquesta mateixa incertesa, aquesta pàtina d'indefinició, fa i farà que els teus peus es posin en moviment, que el teu cap comenci a imaginar i a crear universos nous, que el teu cor comenci a sentir de nou, renovat per l'impuls que la incertesa ens proporciona a tots i cada un de nosaltres.

I si, mentrestant no ens posem en marxa, el passat torna a dibuixar-nos escenes viscudes, reals, certes, com píndoles de realitat, aprofitem-ho: tanquem els ulls i viatgem al passat i revivim la nostra pròpia felicitat, masteguem-la de nou, assaborim-la de nou.

Viatges (i 5)

Una carretera serpenteja l'oblit camí de la bellesa absoluta. Un revolt màgic t'espera amb els braços oberts per oferir-te néctar diví, somni helènic. Precipici de cases blanquinoses fent castells sense folres ni manilles: només blau cel celestial, blanc torrat de platja, església punxeguda arran de sorra, muntanya de desitjos i anhels.

Postal de kryptonita pels desànims, xarop contra les angústies i les depressions, Brigadoon de conte de fades i fetuccini. Al·lucinació onírica de la realitat, pluja suau sobre el terra rogent, foc càlid al bell mig de l'hivern.

Descens d'escales de cargol, closques de passadissos infinits, esglaons de sal i sorra. Aigua tèbia de la Campània. Mirada al cel impossible de tocar des del fons del pou del propi Cel, platja de sorra fosca, vent italià que esborra la tristesa. Paradís de la felicitat.

Un balcó de bellesa inoblidable sobre la Mar Tirrena, revolts i giravoltes de la costa amalfitana: Positano és la bellesa helènica de la Campània, de formes tortuosament perfectes, de simetries anguloses i insinuants, d'impacte hipnotitzant, de record impossible d'esborrar.

Positano, Positano...

Viatges (4): Jazz a Pompeia

Negra nit d'agost. Centenars de graus Farenheit pinten la ciutat de suor. Calor asfixiant. Aire de camps de cotó, color de música de jazz. Gust de cuina cajun a l'atmosfera. Esperit de Mardi Gras, collarets penjant dels balcons, com penyores de la diversió. Bruixes impostores amb manuals de vudú passegen pels carrers. Barris negres, barris vells, barri francés.

Les notes de música substituixen els núvols i els ocells i les gotes d'aire: autopistes de música circulen sonorament per la ciutat, envoltant-la d'una àurea mística. Fats Waller canta, ulls mig tancats, somriure gran, amb veu trencada, un dels seus clàssics, posseint les ànimes i els esperits.

Nit de club a la ribera del Mississipi. Un piano trist i un excels saxofon iluminen la veu de la vocalista, acompanyats d'una bateria i un contrabaix. Local petit i desenfadat, cuina criolla i cervesa fresca. Notes de felicitat surten del vell piano, trencant el cor amb música d'esclaus alliberats. A mitja nit, Ventafocs de conte, conill rostit: tradicions criolles amb música de jazz.

Les darreres notes cauen sobra la ciutat, com les cendres del Vesuvi queien sobre Pompeia. No sabem res però intuïm un deix de nostàlgia, un sentiment de fi d'època: el Katrina s'aproxima per arrassar, a glops d'aigua, aquell monument a la felicitat. New Orleans es prepara, resignada i oblidada, a desapareixer per renéixer, a morir per sobreviure, a enfonsar-se per salvar-se.

Res tornarà a ser com aquella nit de jazz i club, conill rostit, vudú penjat d'un balcó, cervesa criolla en un got gelat. Camps de cotó contemplen com l'huracà s'aproxima, silenciosament: un món és a punt de desaparèixer mentre la música sona, afinada i vigorosa, com la mítica orquestra del Titanic, enfosant-se en el fang dels records gravats per sempre.

Viatges (3): Vapors de l'Est

Deu, dotze, catorze cossos amuntegats. Cossos gaire bé nus. Cossos suats i envermellits per l'escalfor. Cossos absolutament imperfectes, abonyagats, boturuts, anacrònics i desproporcionats. Cossos que et miren amb la indiferència d'aquells que han viscut l'oblit del món. Cossos peluts, cossos de vellut.

Mirades de l'Est, oblidades, oblíqües, impenetrables. Ulls encuriosits per la presència occidental, foresters de l'altre costat del Teló, estrangers de llibertat ilimitada. Mirades entelades pels vapors d'aigua de l'Est.

Llengües ininteligibles, converses impossibles d'assumir. Instruccions cromàtiques de difícil comprensió. Guixetes alineades com taüts impersonals: canvi de roba i d'esperit. Banyador occidental en un piscina de l'Orient. Matrona gegantina amb bigoti rasurat, fidel paradigma dels guardians de la revolució: pelicula de por en una presó oblidada més enllà del Mur.

Piscines i vapors, saunes i calors, aigua tèbia i embrutida. Relax absolut. Experiència inoblidable. Teràpia oriental. Manual del turista perdut en un indret de veritat. Perdre's de veritat. Fugir del circuït turístic. Conéixer la realitat. Assumir la dificultat. Ésser insignificant. Experiència gratificant.

Tarda nit en uns Banys Orientals del Budapest real. Sense piscines glomouroses. Sense fotografies de blau cel. Sense columnes aràbigues impostores, Banys hungaresos on submergir-se en la realitat per fer un bany d'humilitat i felicitat, rodejat de cossos suats i imperfectes: cossos de veritat.

Viatges (2): Perles xineses

Un teatre buit. Llums apagades. Públic absent. Teló de cartró pedra, cadires d'atrezzo, llums de neó i siluetes de dracs pintades de paper machê d'imitació. Aire kitch i provincià, biombos de colors llampants i buidor còsmica. Un teatre buit espera comprador.

La mestra de cerimònies pica de mans un sol cop, gong milenari. Després de vendre el producte amb una metralleta de dades escupides sense passió, s'obre una porteta que comunica la sala de ventes amb el teatre buit i desolat, com un prostíbul abandonat, com un club de carretera després de l'enèssima redada policial.

Les llums s'encenen a poc poc. Les cadires buides de la platea acullen només dos espectadors, atònits, solitaris, incòmodes: un teatre buit iluminat amb fredor. La música oriental afina uns sons guturals i aguts i el teló de mentida s'alça: quatres noies xineses omplen l'escena carregades de perles dels mars del Sud, movent els seus cossos altius i les seves cames llargues, mostrant els seus vestits curts i els seus tacons d'agulla, exhibint uns llavis pintats de vermell artificial, com els dracs de dibuixos animats que decoren les parets.

Volen vendre les seves perles i exhibeixen els seus encants sobre una pasarel·la de mentida, davant d'uns espectadors estupefactes, en un teatre buit ple de llums estranyes, sensacions incòmodes, aplaudiments misericordiosos i apagats, silenciosos.

Al cor de Yunnan, provincia xinesa fronterera amb el maleït Tibet, una venedora de perles falses exposa les seva mercaderia en un teatre buit preparat per engatusar els occidentals que assisteixen, bocabadats, a una desfilada de tímides vacilacions, de delictives explotacions, de vergonyants exhibicions.

Perles xineses enterrades en teatres buits com taüts gegantins.

Viatges (1): La sal de la vida

Llum blanca. Cel blau. Cactus d'espines apunten al cel des de fa centenars d'anys. Terra blanquinós i cruixent, univers amb olor a llum, infinit de color blanc. Trepitjades salades sota una manta de salitre, muntanyes allunyades com llunàtiques piràmides, com oasis inexistents, com miratges adormits de blanca intensitat. Fred gegant i ulleres fosques; guants i bufandes per protegir els teus ulls de tanta bellesa, de tanta freda intensitat, d'aquest excés de puresa i de vida.

Caminar sota les sòlides aigües d'un mar salat, perdre's en la immensitat de les onades que van morir milers i milers anys enrere. Nadar contra la corrent dels cactus marins, espases dels deus de l'oblit perduts en un paradís bolivià. Respirar fons: bombolletes d'oxígen de felicitat inunden els teus pensaments. Sí, sóc aquí!, sóc al bell mig del no-res, sóc al centre de l'Univers!

Infinit. Selenites d'ocasió, fantasmes de llençol blanc. Ilusionistes del viatge. Naturistes intrèpits amb les butxaques plenes de llum. Escapistes de la rutina. Zombis àvids de sang blanca i salada, buscadors de caragols marins, fanàtics de la Il·líada de butxaca, de paradisos dibuixats amb muntanyes blanques, plenes de llum.

Vells jeeps de rodes grosses i conductors experts acosten totes aquestes bestioles al paradís, a la immensitat. I tots ells, bocabadats, es mouen i es conmouen amb l'espectacle lluminós més colpidor de la terra. No hi ha res igual. Salar d'Uyuni.

Vols anar al Cel abans de morir?

El Robatori

És sabut que en determinades societats el robatori és un acte obscè, i que aquesta obscenitat és castigada amb amputacions corporals doloroses, contundents i humiliants. Certament, tallar la mà a un lladre farà més difícil que aquest torni a allargar-la més del compte per apropiar-se d'allò que no és seu. Tanmateix, no serà l'absència d'aquest membre el que farà recapacitar el lladregot de reincidir, sinó que serà l'escarni i la vergonya (i el perill de perdre l'altra mà, és clar), allò que el retindrà, l'aturarà i el convertirà, de la nit al dia, en un ciutadà no massa interessat en tornar a escoltar el cant de les sirenes d'aquest fet delictiu.

Robar és una actitud perseguida, no només per la llei (escrita o no), sinó també pels defensors de la moral, de l'ètica. Robar és lleig, i els que roben són persones moralment lletges.

Davant d'aquesta contundència i unanimitat, davant d'aquest judici indiscutible, costa anar per la vida amb el cap ben alt quan has comès aquest horrible acte vandàlic, aquest error, quan has robat béns preuats, potser fins i tot insubstituibles. Ets lleig. Molt lleig.

Aleshores, deu ser cert que no tenim dret a robar la felicitat dels altres per ser nosaltres més feliços? Si és així, deu ser cert que és un acte denunciable i criticable apropiar-se del destí dels altres, robant les seves esperances, els seus desitjos, els seus anhels, en benefici propi? No és just, per tant, traçar el teu propi camí si aquest traç roba les il·lusions dels qui t'envolten? I finalment, hauria de ser castigat doblement aquest crim i imposada una pena agreujada si les teves víctimes són aquells qui t'estimes, aquells que t'estimen?

Tots els lladres, des del bailet mort de gana que roba una poma al mercat de Calaf, passant per l'atracador professional que cotitza a l'alça en la borsa del robatori, i acabant pel traficant d'armes, de cossos o d'ànimes, tots ells, justifiquen o tracten de justificar la seva acció aduint la legítma defensa, la necessitat de fer-ho, les circumstàncies ineludibles que els han dut fins allà. Tots tenen una excusa preparada, elaborada, impenetrable als anhels del fiscal i de la societat. Però, els que roben la felicitat dels altres en benefici propi, tenen dret a defensa? Poden trobar alguna excusa, en algun racó de l'ànima, que els protegeixi de la vergonya, del dolor i del patiment que provoquen?

Podem alegar legítima defensa, senyor jutge?

Scriptorum

La llei del pèndol penja sobre la Història, i aquesta, capriciosa i obedient, no fa més que repetir-se. Els totalitarismes identitaris, ideològics i religiosos, cares d'una mateixa moneda, s'han repetit cíclicament al llarg de la història dels homes i de les dones: és un fet provat.

Aplicant aquesta màxima, d'aquí anys i anys es repetirà la nostra història, es repetiran els clixés, es repetiran les situacions, les angunies, els plaers. D'aquí centenars i centenars d'anys, o potser molt abans, tornaran les fosques golondrines del Port a reconquerir la ciutat, tornaran els mals d'amor que vam patir, tornaran les llàgrimes i els somriures, tornaran a néixer els nostres fills i els nostres pares, i tornarem a equivocar-nos, de nou.

I en aquest món nou i vell a la vegada, en aquest univers clònic de pecats i pecadors seguiran existint les venerables figures d'aquells que expliquen allò que veuen mitjançant l'escriptura, emborronant papers amb lletres agafades de la mà.

L'escriba mitjaval, el monjo del convent agustí, l'erudit i l'intel·lectual, el dramaturg victorià, el novelista noucentista, el llest de la classe, l'espavilat de torn, el poeta romàntic teutó, l'inquisidor catòlic, el jutge de pau, el rei de la guerra, el notari avorrit, el trobador modern disfressat de cantautor. L'escriptor. Tots ells defensen la seva vida amb l'espasa de la paraula, amb la força de l'escrit, amb el pes de la lletra impresa. Tots ells són bojos miserables que no tenen més que allò que aboquen, que no són més que allò que escriuen, que no seran res més enllà de la seva obra.

I quan la història es repeteixi i tornem a caure en el mateix sot, sempre tindrem el documentalista estalinista, l'idealista de pasquins i pancartes, el periodista intrèpit, el pedant escriptor jove, el savi de les lletres, l'anacoreta de la paraula, la poetessa suïcida, el filòsof de birra i pa amb tomàquet, l'estadista nacionalista, la secretària de direcció, per salvar el món de nou. No us equivoqueu, són ells qui ens salven, són ells qui ens permeten imaginar-nos móns millors, són ells qui ens tradueixen els enigmes de l'estupidesa humana.

Sense ells estraríem morts, no seríem. L'escriba salva el món mentre se salva a ell mateix.
Qui s'apunta a salvar el món?

Autodestrucció

Els missatges secrets dels dibuixos animats i dels tebeos de la nostra infantesa s'autodestruien en cinc, quatre, tres, dos segons, i nosaltres somreiem veient com el pobre protagonista feia mans i mànigues per desfer-se'n (tot i que mai ho aconseguia), abans que l'enxampés de ple de deflagració.

Aquell somriure maliciós que ens encenia els ulls quan veiem les flames de cartró pedra que s'emportaven per davant la integritat física del nostre estimat heroi de dibuixos (val a dir, amb més vides que un gat), es perpetua de vegades en determinades persones, o millor dit, en determinades personalitats: molts de nosaltres gaudim encara del joc macabre de l'autodestrucció, vés a saber si influenciats o no pel desenllaç sempre amable i feliç d'aquells episodis.

I sí, és cert, alguns de nosaltres gaudim de l'emoció de posar tot el nostre benestar en perill de mort, com si d'un missatge secret que s'aautodestruís es tractés. Gaudim de la possibilitat real de perdre-ho tot; gaudim de la necessitat de donar-li la volta al nostre pacífic, profitós i feliç dia a dia i vessar tot el seu contingut pel forat de l'aigüera; gaudim de vegarejar pels carrers solitaris amb el cap cot i el coll de l'abric pujat quan ho teníem tot (ho tenim tot) per poder estar vora el foc, sota la protectora ona expansiva de l'amor, la llar, el futur.

No cal donar-li moltes voltes al tema ni tampoc amagar el cap sota l'ala: aquells que disfruten i gaudeixen d'aquestes perversions són gent amb un alt grau de desequilibri emocional. Malalts?. Perduts?. Desequilibrats, segur. No ens ha de fer por reconèixer el desequilibri, perquè d'ell neix el moviment, l'activitat, el desordre, el caos, però també el retorn a l'ordre. Sense moviment no hi ha vida. Aquests desequilibrats que busquen el seu propi desequilibri, el seu propi balanceig, no són necessàriament més infeliços que aquells que busquen la serenor, la calma, la mar plana, el vent quiet i somort dels capvespres. No ho són. De fet, són tan infeliços uns com els altres.

Quan ho tens tot, quan res et falta, quan has arribat a dalt de tot, quan tot va bé, quan res manca, quan tot surt rodó, quan el vent no bufa ni mou un centímetre les fulles de l'arbre de la teva vida...aleshores, hi ha gent, desequilibrats els anomenarem si voleu, idiotes si us agrada més...tant és...hi ha gent, dèiem que prefereix prémer el boto de l'autodestrucció, i sentir com el narrador de la seva pròpia vida va fent el compte enrere: cinc, quatre, tres, dos...què hi haurà després de l'explosió?

Somnis

En Charles Dogson va tenir un somni. El llargardaix Bill i el Barreter es barallaven mentre la Tortuga d'Imitació s'ho mirava trista, compungida. I el somni es va convertir en llibre i el llibre en referent de la màgia i la llibertat del nen que havia estat i que no tornaria. I va voler compartir aquest somni amb tothom, com dient, ei, nois, somnieu!, no deixeu de fer-ho: els somnis poden ser una manera ben bonica de viure.

Somniar és una manera d'evadir-se, sí, però també una manera de viure. Viure desitjant, viure imaginant. I, també, viure transformant la realitat en una màgica i absurda parada entre el passat, sobrevalorat i carregat de simbolisme, i el futur, pintat de colors inexistents, de passadisssos secrets, de portes per obrir...Viure somniant és viure amb un peu anclat en el que èrem i un altre en el que serem, deixant un buit còsmic sota la nostra ombra, un forat immens, negre, inabastable que cobreix el nostre present d'un magma inolor, incolor.

Somniar, sí. És clar que sí. Però assumint què significa, acceptant les seves conseqüències. Saber el preu que has de pagar, que estem pagant, un preu car a un cost ben alt: el cost de perdre's el present per perdre's dins dels laberints inexistents del futur, pels carrerons emboirats del demà, per les inèrcies de la incertesa, per les fosques avingudes del desig...transitant pels més que probables pàrams del fracàs.

I què passa amb els somnis fracassats? I què si no es compleixen? No passa res. I si es compleixen? Tampoc passa res. Quan aquest futur desitjat i buscat arriba, quan aquell somni està al nostre abast, quan aquella porta s'obre per fi, quan l'èxit o el fracàs són un fet, nosaltres que somniem i somniem i no parem de fer-ho, no en farem cas, no ens enfonsarem en el fang del seu fracàs, no ens emocionarem amb el seu èxit. No. Perquè aquell futur (aquell somni!) serà aleshores el nostre present, i aquell present tindrà el mateix valor que té el present d'ara: un buit còsmic sota la nostra ombra, un forat immens, negre, inabastable, un magma inolor i incolor.

És l'eterna insatisfacció?
O és la satisfacció eterna: buscar, buscar i seguir buscant. Seguir somniant.

En Dogson va voler explicar-nos el seu somni a través dels ulls de l'Alícia. En Dogson, que es feia passar per en Lewis Carrol, ens convidà a somniar sempre, a viure imaginant, a viure desitjant. Qui està disposat a seguir le seves passes?

Inici del viatge

Publica el prestigiós diari romà "La Republica" que el col·lectiu de psicòlegs i terapèutes han presentat una queixa formal a les autoritats competents italianes en matèria de telecomunicacions per intromissió professional i competència deslleial dels poders públics, així com una denúncia pel rescabalament dels danys i perjudicis provocats per la convocatòria pública d'ajuts als internautes per crear el seu propi blog, que acaba de llençar el govern Berlusconi.

Així és, la República Italiana incentivarà els seus ciutadans a utilitzar i promoure les noves tecnologies (amb el vell discurset -encara per comprovar- que pregona que una societat avançada tecnològicament és una societat millor preparada pel futur), atorgant un ajut econòmic (en efectiu o en espècie) a tots aquells que crein el seu propi blog i el mantinguin operatiu durant un mínim d'un any.

La queixa del col·lectu mèdic i para-mèdic abans esmentada es fonamenta en el fet que la promoció amb diners públics d'aquesta activitat privada farà augmentar moltíssim el nombre de persones que crearà un blog...i el fet que augmenti el nombre d'italians que pugui fer ús d'una eina que permet explicar i fer públiques les seves neures i les seves dèries farà que ells perdin a l'any, de mitjana, més de 3000 clients potencials.

Més enllà de la discutible manera d'anomenar clients als pacients amb problemes psicològics, la qüestió té la seva rellevància.....i la seva part de veritat. Sense anar més lluny, aquest blog neix de la necessitat d'exposar públicament inquietuds, manies, observacions i pensaments que, d'altri manera, tenen el risc de quedar-se sense sortir a la llum, enquistades, obturades en qualsevol racó o oblidades darrera alguna porta i es puguin podrir i fer malbé. I si aquestes inquietuds, per anomenar-les d'alguna manera, es podreixen dins teu, tens molt números per acabar passant, més tard o més d'hora, per la consulta d'algun imminent membre del Col·legi de Pscicòlegs o terapèutes.

¿I no és més fàcil, més lògic, més adient, trucar a un amic, quedar per fer una cervesa i explicar-li a ell les teves neures i dèries i deixar que la conversa vagi apagant aquelles ànsies de ser escoltat, aquell neguit per explotar, i que l'alcohol suavitzi l'angoixa, i que l'amistat recolzi la seva mà sobre el teu hombro i et digui, ei, tot anirà bé? No és molt millor això que vomitar quatre idees desordenades a la xarxa perquè siguin devorades per una multitud (sic) d'anònims?

Potser sí. Però la conversa amb l'amic quedarà restringida a l'àmbit privat, a l'esfera íntima de l'amistat, i això és bastant inadmissible quan el que busquem és notorietat, vanitat, ser escoltats per les masses: pura vanitat mal entesa, pura demagògia cibernàutica.

I amb aquestes premises neix aquest blog.
I que els psicòlegs s'hi posin fulles. O que escriguin un blog.