Un teatre buit. Llums apagades. Públic absent. Teló de cartró pedra, cadires d'atrezzo, llums de neó i siluetes de dracs pintades de paper machê d'imitació. Aire kitch i provincià, biombos de colors llampants i buidor còsmica. Un teatre buit espera comprador.
La mestra de cerimònies pica de mans un sol cop, gong milenari. Després de vendre el producte amb una metralleta de dades escupides sense passió, s'obre una porteta que comunica la sala de ventes amb el teatre buit i desolat, com un prostíbul abandonat, com un club de carretera després de l'enèssima redada policial.
Les llums s'encenen a poc poc. Les cadires buides de la platea acullen només dos espectadors, atònits, solitaris, incòmodes: un teatre buit iluminat amb fredor. La música oriental afina uns sons guturals i aguts i el teló de mentida s'alça: quatres noies xineses omplen l'escena carregades de perles dels mars del Sud, movent els seus cossos altius i les seves cames llargues, mostrant els seus vestits curts i els seus tacons d'agulla, exhibint uns llavis pintats de vermell artificial, com els dracs de dibuixos animats que decoren les parets.
Volen vendre les seves perles i exhibeixen els seus encants sobre una pasarel·la de mentida, davant d'uns espectadors estupefactes, en un teatre buit ple de llums estranyes, sensacions incòmodes, aplaudiments misericordiosos i apagats, silenciosos.
Al cor de Yunnan, provincia xinesa fronterera amb el maleït Tibet, una venedora de perles falses exposa les seva mercaderia en un teatre buit preparat per engatusar els occidentals que assisteixen, bocabadats, a una desfilada de tímides vacilacions, de delictives explotacions, de vergonyants exhibicions.
Perles xineses enterrades en teatres buits com taüts gegantins.
