Negra nit d'agost. Centenars de graus Farenheit pinten la ciutat de suor. Calor asfixiant. Aire de camps de cotó, color de música de jazz. Gust de cuina cajun a l'atmosfera. Esperit de Mardi Gras, collarets penjant dels balcons, com penyores de la diversió. Bruixes impostores amb manuals de vudú passegen pels carrers. Barris negres, barris vells, barri francés.
Les notes de música substituixen els núvols i els ocells i les gotes d'aire: autopistes de música circulen sonorament per la ciutat, envoltant-la d'una àurea mística. Fats Waller canta, ulls mig tancats, somriure gran, amb veu trencada, un dels seus clàssics, posseint les ànimes i els esperits.
Nit de club a la ribera del Mississipi. Un piano trist i un excels saxofon iluminen la veu de la vocalista, acompanyats d'una bateria i un contrabaix. Local petit i desenfadat, cuina criolla i cervesa fresca. Notes de felicitat surten del vell piano, trencant el cor amb música d'esclaus alliberats. A mitja nit, Ventafocs de conte, conill rostit: tradicions criolles amb música de jazz.
Les darreres notes cauen sobra la ciutat, com les cendres del Vesuvi queien sobre Pompeia. No sabem res però intuïm un deix de nostàlgia, un sentiment de fi d'època: el Katrina s'aproxima per arrassar, a glops d'aigua, aquell monument a la felicitat. New Orleans es prepara, resignada i oblidada, a desapareixer per renéixer, a morir per sobreviure, a enfonsar-se per salvar-se.
Res tornarà a ser com aquella nit de jazz i club, conill rostit, vudú penjat d'un balcó, cervesa criolla en un got gelat. Camps de cotó contemplen com l'huracà s'aproxima, silenciosament: un món és a punt de desaparèixer mentre la música sona, afinada i vigorosa, com la mítica orquestra del Titanic, enfosant-se en el fang dels records gravats per sempre.
