De visita a un complex arqueològic del Perú on restes precolombines força antigues explicaven part de la història d'aquelles terres salvatges, el nostre intrèpid ciccerone - un professor jubilat amb un sentit de l'humor aguditzat pel contacte freqüent amb forasters- exclamava amb entusiasme lloant les virtuds d'aquelles restes, tot cridant: pura matemàtica!!
El complex arqueològic era el d'una antiga ciutat perduda als peus de la Cordillera Negra, a la zona muntanyosa de Huaraz, on es podia apreciar l'enginy d'aquella cultura milenària, ja desapareguda: absolutament tota la ciutat estava dissenyada com si d'un gegantí logaritme neparià es tractés, estructurada en base a regles matemàtiques pures: distàncies repetides, diàmetres calculats, radis desdoblats, triangles perfectes, hipotenuses planimètriques, circumferències sublims. Harmonia, exactitud, perfecció.
La màgia de les xifres ens deixa, moltes vegades, bocabadats. I la seva perfecció sagrada ens impressiona. Qui no ha sentit mai un calfred pensant que avui fa exactament 10 anys 10 mesos i 10 dies d'aquell fet; o imaginant que en aquesta mateixa hora, fa un segle exacte, va passar allò tan important; o celebrant que d'aquí exactament 1 any, 1 mes i 1 dia estaré allà. Les xifres exactes, les coincidències màgiques, ens fan pessigolles a l'ànima.
I avui la xifra màgica dels tres mesos es dibuixa nítida en el meu horitzó, amb múltiples significats i significants, amb ingents interpretacions, amb barreges d'emocions, amb tristeses contingudes, amb interrogants contundents, amb preguntes sense resposta.
Tres mesos que passaren, tres mesos que passaran.
Estic a l'equador de l'etapa reina, al bell mig de l'oceà abraçat al meu flotador, després de saltar del baixell en plena travesia. I mirant cap enrere i mirant cap endavant, es veu la mateixa xifra, el mateix nombre màgic, el mateix lapse de temps.
Les xifres són perfectes, immutables, màgiques. Nosaltres no, afortunadament.
