No ets pas tan important!

Posa-hi més humor, em deia un amic. Estàs massa trascendental, massa místic, em suggeria. Sigues més humild, insistia. No és pas tan important tot això, rematava.

Venint d'on venien aquestes paraules, el primer que calia era prestar-hi atenció. Els amics poden esgarrapar-te la cara i deixar-te marcades les ungles, sense ànim de ferir-te, sinó de despertar-te. Curiosa manera de desperata algú, que diria més d'un. Bé, potser sí, però de vegades no hi ha moltes més opcions...

Costa separar el gra de la palla, la veritat de la mentida. Costa de vegades saber on neix l'adulació i on mor l'elogi just i mesurat. És difícil molts cops saber fins on arriba la incomprensió i on comença l'amistat. I tot això costa perquè som èssers egocèntrics contraris a la teoria de Galileu: el centre de l'univers no és el Sol, ni la Terra es mou al seu voltant: el centre de l'Univers sóc jo i tothom giravolta el meu eix, la meva vida, les meves dèries. I d'aquí a pensar que aquella crítica és un atac, una incomprensió, una rebequeria, una flagrant manca d'equanimitat, hi ha només la distància que separa la tonteria del ximple: cap ni una.

I per tant toca i és procedent, senyories, acceptar aquesta esmena a la totalitat, aquesta proposta de resolució, aquesta crítica a la seriositat i a la trascendència. I tractarem de ser més feliços i de riure'ns una mica més de nosaltres mateixos i de respectar la indiferència dels altres vers la nostra dissort, les nostres angoixes i els nostres deliris de grandesa.

Repte acceptat.
Provar-ho és just. Just i necessari.

Tu i només tu

Els gurús de la nova era transiten per estats d'egolatria, segurs com estan de que els seus vaticinis són infalibles. Les seves sentències assumeixen riscos invisibles mentre perpetuen les seves visions terapèutiques per salvar el món. Els nous estendards de l'èxit i la superació personal proclamen des de les seves pàgines web quin és el camí cap a la felicitat: el camí ets tu, et diuen mirant-te als ulls de la pantalla. Tu i només tu. Tu, responsable dels teus actes. Tu, director, guionista i protagonista de la teva pel·lícula. Tu, personatge principal de la novel·la. Tu, el teu propi Deu, tu mous els teu destí, tu pots enfonsar-te en el fang o revolcar-te en l'abundància, perquè tot depèn només de tu i de la teva voluntat.

I tu, que sóc jo i que ets tu, i que som tots nosaltres, volem creure en la nostra força. I comprem la idea, que pensem que és gratuïta, però que té un preu molt alt: el preu del fracàs. Els fracassos vindran, grans o petits, importants o insignificants, secundaris o principals, definitius o transitoris, tant és, però siguin com siguin seran responsabilitat teva. I sí, els èxits també, és clar. Però suportar el propi fracàs és més dur que sobrevolar per sobre els teus èxits.

I els nostres gurús de la felicitat es prenen un batut de maduixa a l'ombra d'un arbre trufat de dolars americans, mentre tu lluites amb totes les teves forces per tenir un futur entre les mans. I quan arriba l'hora de passar comptes, quan els resultats insulten la teva capacitat i t'abandonen al llindar de la porta a mans dels elements i de l'atzar, ells no estan disponibles, ells ja no estan per tu.

I assumeixes els errors, i presumeixes dels encerts, i descartes l'atzar i la bona sort, l'eventualitat i la casualitat, rebutges la tempesta i la sorpresa i els entrebancs. Perquè només tu ets responsable del que tens. I només tu ets culpable del que no tens.

Com volen que assumim tot aquest joc? Com volen que juguem aquesta partida amb les cartes marcades? Com pretenen enganyar-nos amb les seves veritats, quan ni tan sols ells saben de què està fet el món? Qui és el valent que sap on és la frontera entre la renúncia i la felicitat? Qui pot dir alt i fort que el camí correcte és sempre inequívoc? Què separa el record de l'amnèsia? Qui ens diu que no és más fàcil oblidar que recordar?

Ens deixen sols, a la intempèrie, sota la pluja d'estiu, sota el sol de mitjanit. I nosaltres decidim i nosaltres triem, és cert, però no ens equivoquem, no: triem i decidim però no som lliures de fer-ho. L'atzar, la sort, la casualitat, la sorpresa, la ignorància, la por, la recerca d'allò que no existeix, els nostres records, tot això ens condiciona i ens supera, ens pressiona i ens acarona, ens influeix, ens maltracta. No estem sols: som nosaltres i les nostres circumstàncies els que ens fan errar, encertar, morir i viure.

Qui es fa responsable de les circumstàncies?
Qui va decidir que aquell dia la teva vida canviés?
Segur que vas ser tu?

Vells amics

Diu un vell adagi florentí que els vells amics es fan quan s'és molt jove.

Com totes aquestes sentències vitals que et piquen l'ullet des de la immortalitat del passat, la frase et colpeja primer, et convenç tot seguit, i et fa reflexionar un cert temps...fins que topes amb un altre pensament escrit fa mil anys o fa mil dies, tant se val, i tornes a sentir-te colpejat i convençut, i continues reflexionant.

I és que no hi ha res més sincer ni indiscutible que un vell adagi posat en pràctica. És així: els vells amics es fan vells amb tu i t'acompanyen pel camí de la vida, vagis on vagis, des de que el temps es perd en la memòria.

Una pizza amalfitana i un gelat de tiramisu: no cal res més per acompanyar una sobretaula amb vells coneguts, mirades serenes, preguntes discretes. Un missatge directe i sincer explicant les teves angoixes, els teus pensaments: no cal res més per recuperar el to d'una amistat epistolar, d'una vida explicada i viscuda des de fa anys. Un sopar amb aprenents de cambrer, violí imaginari, sinceritat de llengua de vi, de confiança ilimitada: no cal res més per saber que donaries mitja vida per aquella amistat. Oasi blau en un sopar de multitud, química antiga, alquimia de records, sinceritat brutal sota els tons polifònics d'un karaoke xinés: no cal res més per saber que allà crema l'alcohol d'una amistat indestructible. Confessions triangulars i masculines, abismes de xocolota, perills de mentida, ballaruca virtual sota una capa de mosqueters units: no cal res més per saber que som i serem, que tot ens separa i tot ens uneix. Vetllades de nens i nenes de parvulari i egebé, adolescents amb comptes pendents, miracle del temps, vides dispersades, records comuns, lligams que van més enllà de l'amistat perquè són part indissoluble de tu mateix: no cal res més per donar la raó als records que no s'esborren, a la confiança crescuda als peus del pupitre.

Converses, mirades, silencis. Confessions, somriures, consells. Ulls banyats de nostàlgia, serena nostàlgia que no cou, ni mata ni mor amb tu: serena amistat on les paraules valen tant com els silencis.

Reconforta posar en pràctica vells adagis florentins, o venecians o genovesos, tant és. Els vells amics es fan vells amb tu quan tu encara ets molt jove. I ara que ja no ho som tant, allà estan, esperant donar-te el que tu els dones. Intercanvi just. Intercanvi diví.