Posa-hi més humor, em deia un amic. Estàs massa trascendental, massa místic, em suggeria. Sigues més humild, insistia. No és pas tan important tot això, rematava.
Venint d'on venien aquestes paraules, el primer que calia era prestar-hi atenció. Els amics poden esgarrapar-te la cara i deixar-te marcades les ungles, sense ànim de ferir-te, sinó de despertar-te. Curiosa manera de desperata algú, que diria més d'un. Bé, potser sí, però de vegades no hi ha moltes més opcions...
Costa separar el gra de la palla, la veritat de la mentida. Costa de vegades saber on neix l'adulació i on mor l'elogi just i mesurat. És difícil molts cops saber fins on arriba la incomprensió i on comença l'amistat. I tot això costa perquè som èssers egocèntrics contraris a la teoria de Galileu: el centre de l'univers no és el Sol, ni la Terra es mou al seu voltant: el centre de l'Univers sóc jo i tothom giravolta el meu eix, la meva vida, les meves dèries. I d'aquí a pensar que aquella crítica és un atac, una incomprensió, una rebequeria, una flagrant manca d'equanimitat, hi ha només la distància que separa la tonteria del ximple: cap ni una.
I per tant toca i és procedent, senyories, acceptar aquesta esmena a la totalitat, aquesta proposta de resolució, aquesta crítica a la seriositat i a la trascendència. I tractarem de ser més feliços i de riure'ns una mica més de nosaltres mateixos i de respectar la indiferència dels altres vers la nostra dissort, les nostres angoixes i els nostres deliris de grandesa.
Repte acceptat.
Provar-ho és just. Just i necessari.
