Com a resposta al debat obert plantejat per la publicació d'un article a la prestigiosa revista Science sobre les bondats del Part Natural, un eminent neuroginecòleg de la Universitat de Georgetown (EUA) va desvetllar que hi ha constància que en els parts que es practicaven durant el segles XVIII i XIX, alguns nadons eren extrets del ventre matern encara amb la placenta intacta, protegint-los i aïllant-los completament del món. L'aportació del Dr. Watt - que així és com es diu l'eminent neuroginecòleg- no seria notícia sense la darrere i més impactant de les seves afirmacions: en la placenta intacta embolcallant el nadó s'hi podia llegir, amb lletres majúscules, la paraula FRÀGIL.
L'avenç de la ciència i de les tècniques de la obstretricia han millorat moltíssim la praxis mèdica dels parts...tant, que la placenta ja no embolica el nouvingut (entès aquí com a recent nascut i no com a immigrant, ara tan de moda), sinó que és expulsada després del part, formant aquest "pastis pla" d'on deriva el seu nom en l'etimologia llatina. D'aquesta manera, ja no hi ha manera de saber si els éssers humans que neixen encara porten el segell de fragilitat estampat en el seu emboltori original.
Ara bé, tot i que la ciència ens impedeix confirmar científicament aquesta circumstància, la realitat del dia a dia ens n'ofereix mostres irrefutables: som éssers fràgils, eminentment fràgils.
La nostra existència ho és, de fràgil: es veu amenaçada per virus i bactèries, disgustos i tragèdies, derrotes i desfetes. Les nostres relacions són fràgils, atacades per tempestes, gelosies, incomprensions i silencis; construïdes amb mentides i destruïdes per veritats; devorades per rutines, esmenes, anhels i somnis. El nostre futur és fràgil, tant com més sòlid i segur és el nostre passat, tant com més intens i immediat és el nostre present. El nostre jo és fràgil també, molt fràgil, cobert amb l'heura maliciosa de l'egoisme, pel càncer de l'autocomplaença, per la ruïna de l'èxit robat.
I tot el que tenim i som i serem té una pàtina de fragilitat perenne, infinita, sagrada. Som i serem éssers pendents d'un instant, sotmesos a la tirania del destí, avocats a la insignificància d'un demà desconegut, incert, canviant: un demà que ens pot esborrar el somriure de l'avui amb una facilitat insultant.
La fragilitat ve impresa en grans lletres vermelles en els gens dels éssers humans. Som tots personatges fràgils que habitem territoris inhòspits pendents d'una trucada de matinada, d'una mirada airada, d'un silenci per trencar, d'un plor desesperat.
Tan fràgils que ens podem trencar en qualsevol moment i en qualsevol instant.
dilluns, 30 de març del 2009
dimecres, 25 de març del 2009
Tres mesos
De visita a un complex arqueològic del Perú on restes precolombines força antigues explicaven part de la història d'aquelles terres salvatges, el nostre intrèpid ciccerone - un professor jubilat amb un sentit de l'humor aguditzat pel contacte freqüent amb forasters- exclamava amb entusiasme lloant les virtuds d'aquelles restes, tot cridant: pura matemàtica!!
El complex arqueològic era el d'una antiga ciutat perduda als peus de la Cordillera Negra, a la zona muntanyosa de Huaraz, on es podia apreciar l'enginy d'aquella cultura milenària, ja desapareguda: absolutament tota la ciutat estava dissenyada com si d'un gegantí logaritme neparià es tractés, estructurada en base a regles matemàtiques pures: distàncies repetides, diàmetres calculats, radis desdoblats, triangles perfectes, hipotenuses planimètriques, circumferències sublims. Harmonia, exactitud, perfecció.
La màgia de les xifres ens deixa, moltes vegades, bocabadats. I la seva perfecció sagrada ens impressiona. Qui no ha sentit mai un calfred pensant que avui fa exactament 10 anys 10 mesos i 10 dies d'aquell fet; o imaginant que en aquesta mateixa hora, fa un segle exacte, va passar allò tan important; o celebrant que d'aquí exactament 1 any, 1 mes i 1 dia estaré allà. Les xifres exactes, les coincidències màgiques, ens fan pessigolles a l'ànima.
I avui la xifra màgica dels tres mesos es dibuixa nítida en el meu horitzó, amb múltiples significats i significants, amb ingents interpretacions, amb barreges d'emocions, amb tristeses contingudes, amb interrogants contundents, amb preguntes sense resposta.
Tres mesos que passaren, tres mesos que passaran.
Estic a l'equador de l'etapa reina, al bell mig de l'oceà abraçat al meu flotador, després de saltar del baixell en plena travesia. I mirant cap enrere i mirant cap endavant, es veu la mateixa xifra, el mateix nombre màgic, el mateix lapse de temps.
Les xifres són perfectes, immutables, màgiques. Nosaltres no, afortunadament.
El complex arqueològic era el d'una antiga ciutat perduda als peus de la Cordillera Negra, a la zona muntanyosa de Huaraz, on es podia apreciar l'enginy d'aquella cultura milenària, ja desapareguda: absolutament tota la ciutat estava dissenyada com si d'un gegantí logaritme neparià es tractés, estructurada en base a regles matemàtiques pures: distàncies repetides, diàmetres calculats, radis desdoblats, triangles perfectes, hipotenuses planimètriques, circumferències sublims. Harmonia, exactitud, perfecció.
La màgia de les xifres ens deixa, moltes vegades, bocabadats. I la seva perfecció sagrada ens impressiona. Qui no ha sentit mai un calfred pensant que avui fa exactament 10 anys 10 mesos i 10 dies d'aquell fet; o imaginant que en aquesta mateixa hora, fa un segle exacte, va passar allò tan important; o celebrant que d'aquí exactament 1 any, 1 mes i 1 dia estaré allà. Les xifres exactes, les coincidències màgiques, ens fan pessigolles a l'ànima.
I avui la xifra màgica dels tres mesos es dibuixa nítida en el meu horitzó, amb múltiples significats i significants, amb ingents interpretacions, amb barreges d'emocions, amb tristeses contingudes, amb interrogants contundents, amb preguntes sense resposta.
Tres mesos que passaren, tres mesos que passaran.
Estic a l'equador de l'etapa reina, al bell mig de l'oceà abraçat al meu flotador, després de saltar del baixell en plena travesia. I mirant cap enrere i mirant cap endavant, es veu la mateixa xifra, el mateix nombre màgic, el mateix lapse de temps.
Les xifres són perfectes, immutables, màgiques. Nosaltres no, afortunadament.
dimarts, 17 de març del 2009
Certeses immòbils
Cinc racons de món. Cinc racons de vida. Cinc píndoles per somniar desperts: Uyuni, Kunming, Budapest, New Orleans i Positano. Totes juntes en la mateixa capseta de colors dibuixen una geografia completa, un mapa de colors i tonalitats que omplen les cantimplores dels vells somniadors de viatges infinits : l'esplendorosa màgia de la Mare Natura (Uyuni - Bolivia); la perplexitat dels Imperis Orientals (Kunming - Xina); les lliçons d'història contemporània al cor de la vella Europa (Budapest); l'entusiasme de l'Amèrica que reneix de les seves cendres (New Orleans -EUA); i la bellesa femenina i helènica de l'Europa Meridional, cuna de la civilització occidental (Positano - Itàlia).
I podíem haver seguit eternament amb els mil i un racons que ens han robat el cor: carrers tortuosos de la bella Napoli, silenci sagrat al mirador de l'Inca al Machu Pichu, tempesta del desert a les planícies d'Arizona, passadissos galàctics al Pudong de Shangai, glaceres infinites a l'esplèndida Alaska, hutongs desvellestats a cop de falç i martell al vell Beijing, torres mitjavals a la vermella Bolonia, dimarts de mercat a Portobello Road, exèrcits de moais al mig del Pacífic, tapa de caracoles al barri antic de Granada, passeig pel segle XX a les portes d'Alexander Platz...
Diuen que la necessitat d'evocar moments passats, de reviure instants ja viscuts i fotografiats dins l'ànima, arriba quan hom no veu clar el futur, quan algú no té res més segur ni sincer que el propi passat. El passat no menteix: ha estat, ha vingut, ha arribat...i ha marxat.
Els tractats d'astrologia asseguren que els Cranc tenen tendència a mirar enrere, a justificar-se en el passat, a evocar-lo amb malaltissa insistència. Ara bé, diguin el que diguin aquests manuals eclèctics a mig camí de la màgia negra i de la ciència genètica, és segur que independentment del mes, dia i hora en que has nascut, la porta del passat sempre romà oberta quan l'horitzó, el camí, el futur, és incert.
Ara bé, la incertesa no és sinònim de fragilitat. No necessàriament. No és sinònim tampoc d'infelicitat. Ni d'angoixa. Ni d'ofec. La incertesa és, senzillament, allò oposat a la certesa, a la seguretat, al camí marcat, a la línia clara i diàfana de l'horitzó. I en aquest sentit, la incertesa pot ser, molts cops, el veritable motor i principal impulsor de la vida i l'únic remei contra el verí de l'autocomplaença.
El futur incert fa evocar compulsivament retalls de la geografia del teu propi passat, dibuixos nítids, certs i reals d'aventures viscudes. Però aquesta mateixa incertesa, aquesta pàtina d'indefinició, fa i farà que els teus peus es posin en moviment, que el teu cap comenci a imaginar i a crear universos nous, que el teu cor comenci a sentir de nou, renovat per l'impuls que la incertesa ens proporciona a tots i cada un de nosaltres.
I si, mentrestant no ens posem en marxa, el passat torna a dibuixar-nos escenes viscudes, reals, certes, com píndoles de realitat, aprofitem-ho: tanquem els ulls i viatgem al passat i revivim la nostra pròpia felicitat, masteguem-la de nou, assaborim-la de nou.
I podíem haver seguit eternament amb els mil i un racons que ens han robat el cor: carrers tortuosos de la bella Napoli, silenci sagrat al mirador de l'Inca al Machu Pichu, tempesta del desert a les planícies d'Arizona, passadissos galàctics al Pudong de Shangai, glaceres infinites a l'esplèndida Alaska, hutongs desvellestats a cop de falç i martell al vell Beijing, torres mitjavals a la vermella Bolonia, dimarts de mercat a Portobello Road, exèrcits de moais al mig del Pacífic, tapa de caracoles al barri antic de Granada, passeig pel segle XX a les portes d'Alexander Platz...
Diuen que la necessitat d'evocar moments passats, de reviure instants ja viscuts i fotografiats dins l'ànima, arriba quan hom no veu clar el futur, quan algú no té res més segur ni sincer que el propi passat. El passat no menteix: ha estat, ha vingut, ha arribat...i ha marxat.
Els tractats d'astrologia asseguren que els Cranc tenen tendència a mirar enrere, a justificar-se en el passat, a evocar-lo amb malaltissa insistència. Ara bé, diguin el que diguin aquests manuals eclèctics a mig camí de la màgia negra i de la ciència genètica, és segur que independentment del mes, dia i hora en que has nascut, la porta del passat sempre romà oberta quan l'horitzó, el camí, el futur, és incert.
Ara bé, la incertesa no és sinònim de fragilitat. No necessàriament. No és sinònim tampoc d'infelicitat. Ni d'angoixa. Ni d'ofec. La incertesa és, senzillament, allò oposat a la certesa, a la seguretat, al camí marcat, a la línia clara i diàfana de l'horitzó. I en aquest sentit, la incertesa pot ser, molts cops, el veritable motor i principal impulsor de la vida i l'únic remei contra el verí de l'autocomplaença.
El futur incert fa evocar compulsivament retalls de la geografia del teu propi passat, dibuixos nítids, certs i reals d'aventures viscudes. Però aquesta mateixa incertesa, aquesta pàtina d'indefinició, fa i farà que els teus peus es posin en moviment, que el teu cap comenci a imaginar i a crear universos nous, que el teu cor comenci a sentir de nou, renovat per l'impuls que la incertesa ens proporciona a tots i cada un de nosaltres.
I si, mentrestant no ens posem en marxa, el passat torna a dibuixar-nos escenes viscudes, reals, certes, com píndoles de realitat, aprofitem-ho: tanquem els ulls i viatgem al passat i revivim la nostra pròpia felicitat, masteguem-la de nou, assaborim-la de nou.
dilluns, 16 de març del 2009
Viatges (i 5)
Una carretera serpenteja l'oblit camí de la bellesa absoluta. Un revolt màgic t'espera amb els braços oberts per oferir-te néctar diví, somni helènic. Precipici de cases blanquinoses fent castells sense folres ni manilles: només blau cel celestial, blanc torrat de platja, església punxeguda arran de sorra, muntanya de desitjos i anhels.
Postal de kryptonita pels desànims, xarop contra les angústies i les depressions, Brigadoon de conte de fades i fetuccini. Al·lucinació onírica de la realitat, pluja suau sobre el terra rogent, foc càlid al bell mig de l'hivern.
Descens d'escales de cargol, closques de passadissos infinits, esglaons de sal i sorra. Aigua tèbia de la Campània. Mirada al cel impossible de tocar des del fons del pou del propi Cel, platja de sorra fosca, vent italià que esborra la tristesa. Paradís de la felicitat.
Un balcó de bellesa inoblidable sobre la Mar Tirrena, revolts i giravoltes de la costa amalfitana: Positano és la bellesa helènica de la Campània, de formes tortuosament perfectes, de simetries anguloses i insinuants, d'impacte hipnotitzant, de record impossible d'esborrar.
Positano, Positano...
Postal de kryptonita pels desànims, xarop contra les angústies i les depressions, Brigadoon de conte de fades i fetuccini. Al·lucinació onírica de la realitat, pluja suau sobre el terra rogent, foc càlid al bell mig de l'hivern.
Descens d'escales de cargol, closques de passadissos infinits, esglaons de sal i sorra. Aigua tèbia de la Campània. Mirada al cel impossible de tocar des del fons del pou del propi Cel, platja de sorra fosca, vent italià que esborra la tristesa. Paradís de la felicitat.
Un balcó de bellesa inoblidable sobre la Mar Tirrena, revolts i giravoltes de la costa amalfitana: Positano és la bellesa helènica de la Campània, de formes tortuosament perfectes, de simetries anguloses i insinuants, d'impacte hipnotitzant, de record impossible d'esborrar.
Positano, Positano...
dijous, 5 de març del 2009
Viatges (4): Jazz a Pompeia
Negra nit d'agost. Centenars de graus Farenheit pinten la ciutat de suor. Calor asfixiant. Aire de camps de cotó, color de música de jazz. Gust de cuina cajun a l'atmosfera. Esperit de Mardi Gras, collarets penjant dels balcons, com penyores de la diversió. Bruixes impostores amb manuals de vudú passegen pels carrers. Barris negres, barris vells, barri francés.
Les notes de música substituixen els núvols i els ocells i les gotes d'aire: autopistes de música circulen sonorament per la ciutat, envoltant-la d'una àurea mística. Fats Waller canta, ulls mig tancats, somriure gran, amb veu trencada, un dels seus clàssics, posseint les ànimes i els esperits.
Nit de club a la ribera del Mississipi. Un piano trist i un excels saxofon iluminen la veu de la vocalista, acompanyats d'una bateria i un contrabaix. Local petit i desenfadat, cuina criolla i cervesa fresca. Notes de felicitat surten del vell piano, trencant el cor amb música d'esclaus alliberats. A mitja nit, Ventafocs de conte, conill rostit: tradicions criolles amb música de jazz.
Les darreres notes cauen sobra la ciutat, com les cendres del Vesuvi queien sobre Pompeia. No sabem res però intuïm un deix de nostàlgia, un sentiment de fi d'època: el Katrina s'aproxima per arrassar, a glops d'aigua, aquell monument a la felicitat. New Orleans es prepara, resignada i oblidada, a desapareixer per renéixer, a morir per sobreviure, a enfonsar-se per salvar-se.
Res tornarà a ser com aquella nit de jazz i club, conill rostit, vudú penjat d'un balcó, cervesa criolla en un got gelat. Camps de cotó contemplen com l'huracà s'aproxima, silenciosament: un món és a punt de desaparèixer mentre la música sona, afinada i vigorosa, com la mítica orquestra del Titanic, enfosant-se en el fang dels records gravats per sempre.
Les notes de música substituixen els núvols i els ocells i les gotes d'aire: autopistes de música circulen sonorament per la ciutat, envoltant-la d'una àurea mística. Fats Waller canta, ulls mig tancats, somriure gran, amb veu trencada, un dels seus clàssics, posseint les ànimes i els esperits.
Nit de club a la ribera del Mississipi. Un piano trist i un excels saxofon iluminen la veu de la vocalista, acompanyats d'una bateria i un contrabaix. Local petit i desenfadat, cuina criolla i cervesa fresca. Notes de felicitat surten del vell piano, trencant el cor amb música d'esclaus alliberats. A mitja nit, Ventafocs de conte, conill rostit: tradicions criolles amb música de jazz.
Les darreres notes cauen sobra la ciutat, com les cendres del Vesuvi queien sobre Pompeia. No sabem res però intuïm un deix de nostàlgia, un sentiment de fi d'època: el Katrina s'aproxima per arrassar, a glops d'aigua, aquell monument a la felicitat. New Orleans es prepara, resignada i oblidada, a desapareixer per renéixer, a morir per sobreviure, a enfonsar-se per salvar-se.
Res tornarà a ser com aquella nit de jazz i club, conill rostit, vudú penjat d'un balcó, cervesa criolla en un got gelat. Camps de cotó contemplen com l'huracà s'aproxima, silenciosament: un món és a punt de desaparèixer mentre la música sona, afinada i vigorosa, com la mítica orquestra del Titanic, enfosant-se en el fang dels records gravats per sempre.
dimecres, 4 de març del 2009
Viatges (3): Vapors de l'Est
Deu, dotze, catorze cossos amuntegats. Cossos gaire bé nus. Cossos suats i envermellits per l'escalfor. Cossos absolutament imperfectes, abonyagats, boturuts, anacrònics i desproporcionats. Cossos que et miren amb la indiferència d'aquells que han viscut l'oblit del món. Cossos peluts, cossos de vellut.
Mirades de l'Est, oblidades, oblíqües, impenetrables. Ulls encuriosits per la presència occidental, foresters de l'altre costat del Teló, estrangers de llibertat ilimitada. Mirades entelades pels vapors d'aigua de l'Est.
Llengües ininteligibles, converses impossibles d'assumir. Instruccions cromàtiques de difícil comprensió. Guixetes alineades com taüts impersonals: canvi de roba i d'esperit. Banyador occidental en un piscina de l'Orient. Matrona gegantina amb bigoti rasurat, fidel paradigma dels guardians de la revolució: pelicula de por en una presó oblidada més enllà del Mur.
Piscines i vapors, saunes i calors, aigua tèbia i embrutida. Relax absolut. Experiència inoblidable. Teràpia oriental. Manual del turista perdut en un indret de veritat. Perdre's de veritat. Fugir del circuït turístic. Conéixer la realitat. Assumir la dificultat. Ésser insignificant. Experiència gratificant.
Tarda nit en uns Banys Orientals del Budapest real. Sense piscines glomouroses. Sense fotografies de blau cel. Sense columnes aràbigues impostores, Banys hungaresos on submergir-se en la realitat per fer un bany d'humilitat i felicitat, rodejat de cossos suats i imperfectes: cossos de veritat.
Mirades de l'Est, oblidades, oblíqües, impenetrables. Ulls encuriosits per la presència occidental, foresters de l'altre costat del Teló, estrangers de llibertat ilimitada. Mirades entelades pels vapors d'aigua de l'Est.
Llengües ininteligibles, converses impossibles d'assumir. Instruccions cromàtiques de difícil comprensió. Guixetes alineades com taüts impersonals: canvi de roba i d'esperit. Banyador occidental en un piscina de l'Orient. Matrona gegantina amb bigoti rasurat, fidel paradigma dels guardians de la revolució: pelicula de por en una presó oblidada més enllà del Mur.
Piscines i vapors, saunes i calors, aigua tèbia i embrutida. Relax absolut. Experiència inoblidable. Teràpia oriental. Manual del turista perdut en un indret de veritat. Perdre's de veritat. Fugir del circuït turístic. Conéixer la realitat. Assumir la dificultat. Ésser insignificant. Experiència gratificant.
Tarda nit en uns Banys Orientals del Budapest real. Sense piscines glomouroses. Sense fotografies de blau cel. Sense columnes aràbigues impostores, Banys hungaresos on submergir-se en la realitat per fer un bany d'humilitat i felicitat, rodejat de cossos suats i imperfectes: cossos de veritat.
dimarts, 3 de març del 2009
Viatges (2): Perles xineses
Un teatre buit. Llums apagades. Públic absent. Teló de cartró pedra, cadires d'atrezzo, llums de neó i siluetes de dracs pintades de paper machê d'imitació. Aire kitch i provincià, biombos de colors llampants i buidor còsmica. Un teatre buit espera comprador.
La mestra de cerimònies pica de mans un sol cop, gong milenari. Després de vendre el producte amb una metralleta de dades escupides sense passió, s'obre una porteta que comunica la sala de ventes amb el teatre buit i desolat, com un prostíbul abandonat, com un club de carretera després de l'enèssima redada policial.
Les llums s'encenen a poc poc. Les cadires buides de la platea acullen només dos espectadors, atònits, solitaris, incòmodes: un teatre buit iluminat amb fredor. La música oriental afina uns sons guturals i aguts i el teló de mentida s'alça: quatres noies xineses omplen l'escena carregades de perles dels mars del Sud, movent els seus cossos altius i les seves cames llargues, mostrant els seus vestits curts i els seus tacons d'agulla, exhibint uns llavis pintats de vermell artificial, com els dracs de dibuixos animats que decoren les parets.
Volen vendre les seves perles i exhibeixen els seus encants sobre una pasarel·la de mentida, davant d'uns espectadors estupefactes, en un teatre buit ple de llums estranyes, sensacions incòmodes, aplaudiments misericordiosos i apagats, silenciosos.
Al cor de Yunnan, provincia xinesa fronterera amb el maleït Tibet, una venedora de perles falses exposa les seva mercaderia en un teatre buit preparat per engatusar els occidentals que assisteixen, bocabadats, a una desfilada de tímides vacilacions, de delictives explotacions, de vergonyants exhibicions.
Perles xineses enterrades en teatres buits com taüts gegantins.
La mestra de cerimònies pica de mans un sol cop, gong milenari. Després de vendre el producte amb una metralleta de dades escupides sense passió, s'obre una porteta que comunica la sala de ventes amb el teatre buit i desolat, com un prostíbul abandonat, com un club de carretera després de l'enèssima redada policial.
Les llums s'encenen a poc poc. Les cadires buides de la platea acullen només dos espectadors, atònits, solitaris, incòmodes: un teatre buit iluminat amb fredor. La música oriental afina uns sons guturals i aguts i el teló de mentida s'alça: quatres noies xineses omplen l'escena carregades de perles dels mars del Sud, movent els seus cossos altius i les seves cames llargues, mostrant els seus vestits curts i els seus tacons d'agulla, exhibint uns llavis pintats de vermell artificial, com els dracs de dibuixos animats que decoren les parets.
Volen vendre les seves perles i exhibeixen els seus encants sobre una pasarel·la de mentida, davant d'uns espectadors estupefactes, en un teatre buit ple de llums estranyes, sensacions incòmodes, aplaudiments misericordiosos i apagats, silenciosos.
Al cor de Yunnan, provincia xinesa fronterera amb el maleït Tibet, una venedora de perles falses exposa les seva mercaderia en un teatre buit preparat per engatusar els occidentals que assisteixen, bocabadats, a una desfilada de tímides vacilacions, de delictives explotacions, de vergonyants exhibicions.
Perles xineses enterrades en teatres buits com taüts gegantins.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
