Cinc racons de món. Cinc racons de vida. Cinc píndoles per somniar desperts: Uyuni, Kunming, Budapest, New Orleans i Positano. Totes juntes en la mateixa capseta de colors dibuixen una geografia completa, un mapa de colors i tonalitats que omplen les cantimplores dels vells somniadors de viatges infinits : l'esplendorosa màgia de la Mare Natura (Uyuni - Bolivia); la perplexitat dels Imperis Orientals (Kunming - Xina); les lliçons d'història contemporània al cor de la vella Europa (Budapest); l'entusiasme de l'Amèrica que reneix de les seves cendres (New Orleans -EUA); i la bellesa femenina i helènica de l'Europa Meridional, cuna de la civilització occidental (Positano - Itàlia).
I podíem haver seguit eternament amb els mil i un racons que ens han robat el cor: carrers tortuosos de la bella Napoli, silenci sagrat al mirador de l'Inca al Machu Pichu, tempesta del desert a les planícies d'Arizona, passadissos galàctics al Pudong de Shangai, glaceres infinites a l'esplèndida Alaska, hutongs desvellestats a cop de falç i martell al vell Beijing, torres mitjavals a la vermella Bolonia, dimarts de mercat a Portobello Road, exèrcits de moais al mig del Pacífic, tapa de caracoles al barri antic de Granada, passeig pel segle XX a les portes d'Alexander Platz...
Diuen que la necessitat d'evocar moments passats, de reviure instants ja viscuts i fotografiats dins l'ànima, arriba quan hom no veu clar el futur, quan algú no té res més segur ni sincer que el propi passat. El passat no menteix: ha estat, ha vingut, ha arribat...i ha marxat.
Els tractats d'astrologia asseguren que els Cranc tenen tendència a mirar enrere, a justificar-se en el passat, a evocar-lo amb malaltissa insistència. Ara bé, diguin el que diguin aquests manuals eclèctics a mig camí de la màgia negra i de la ciència genètica, és segur que independentment del mes, dia i hora en que has nascut, la porta del passat sempre romà oberta quan l'horitzó, el camí, el futur, és incert.
Ara bé, la incertesa no és sinònim de fragilitat. No necessàriament. No és sinònim tampoc d'infelicitat. Ni d'angoixa. Ni d'ofec. La incertesa és, senzillament, allò oposat a la certesa, a la seguretat, al camí marcat, a la línia clara i diàfana de l'horitzó. I en aquest sentit, la incertesa pot ser, molts cops, el veritable motor i principal impulsor de la vida i l'únic remei contra el verí de l'autocomplaença.
El futur incert fa evocar compulsivament retalls de la geografia del teu propi passat, dibuixos nítids, certs i reals d'aventures viscudes. Però aquesta mateixa incertesa, aquesta pàtina d'indefinició, fa i farà que els teus peus es posin en moviment, que el teu cap comenci a imaginar i a crear universos nous, que el teu cor comenci a sentir de nou, renovat per l'impuls que la incertesa ens proporciona a tots i cada un de nosaltres.
I si, mentrestant no ens posem en marxa, el passat torna a dibuixar-nos escenes viscudes, reals, certes, com píndoles de realitat, aprofitem-ho: tanquem els ulls i viatgem al passat i revivim la nostra pròpia felicitat, masteguem-la de nou, assaborim-la de nou.
