Punt i apart

Teràpies naturals i teràpies artificials s'han combinat al llarg d'unes quantes setmanes en aquest blog per tractar d'esmenar, millorar o reactivar determinades naturaleses mortes, postals immòbils com estaquirots estabornits davant de noves situacions. Teràpies que han funcionat en la seva justa mesura: amb escassa efectivitat, amb sonora plasticitat, amb efectisme de colorins, amb silenciador d'emocions i minsa cooperació de l'interessat.

Més enllà de la seva real, veritable i impepinable utilitat, sens dubte la sopa de lletres d'aquest menú de posts diversos i variats, entremès de reflexions, dèries i pensaments, ha servit de pista d'enlairement del blog agermanat, dels escrits que han de venir tot viatjant amunt i avall, de les imatges que han de néixer al llarg d'un itinerari ple de secrets i veritats. L'avió s'enlaira en 20 dies per no tocar terra ferma durant llargues setmanes de reflexió i d'absentisme laboral. Llarga vida als avions sense frens i sense tren d'aterratge. Llarga vida al tren de la vida que, direcció Est, oblida d'on ve i no té massa clar cap a on va. Llarga vida al nou blog que neix amb ínfules de permanència i esperit aventurer.

Sepultat queda aquest marcuswelby de monòtona i depriment existència. Enterrat només néixer, amagat de mirades crítiques, apartat com un dement que perd el seny i l'enteninent i que diu veritats massa grosses i complaents per ser escoltades: és el preu del qui qui gosa trencar un plat de la vaixella més preuada. Aquí et quedes marcuswelby, tu i les teves dèries ambulants!...ens retrobarem més aviat del que et penses.

Cordeu-vos el cinturó. El compte enrere ha començat. Col·loqueu en posició vertical la safata d'entrada dels missatges. Desconecteu els sensors de vol, viatjarem en la direcció del vent. Deixeu enrere els retrovisors, doncs de res us serviran. Això comença a moure's.

Ens veiem en una altra vida. En un altre blog.

No ets pas tan important!

Posa-hi més humor, em deia un amic. Estàs massa trascendental, massa místic, em suggeria. Sigues més humild, insistia. No és pas tan important tot això, rematava.

Venint d'on venien aquestes paraules, el primer que calia era prestar-hi atenció. Els amics poden esgarrapar-te la cara i deixar-te marcades les ungles, sense ànim de ferir-te, sinó de despertar-te. Curiosa manera de desperata algú, que diria més d'un. Bé, potser sí, però de vegades no hi ha moltes més opcions...

Costa separar el gra de la palla, la veritat de la mentida. Costa de vegades saber on neix l'adulació i on mor l'elogi just i mesurat. És difícil molts cops saber fins on arriba la incomprensió i on comença l'amistat. I tot això costa perquè som èssers egocèntrics contraris a la teoria de Galileu: el centre de l'univers no és el Sol, ni la Terra es mou al seu voltant: el centre de l'Univers sóc jo i tothom giravolta el meu eix, la meva vida, les meves dèries. I d'aquí a pensar que aquella crítica és un atac, una incomprensió, una rebequeria, una flagrant manca d'equanimitat, hi ha només la distància que separa la tonteria del ximple: cap ni una.

I per tant toca i és procedent, senyories, acceptar aquesta esmena a la totalitat, aquesta proposta de resolució, aquesta crítica a la seriositat i a la trascendència. I tractarem de ser més feliços i de riure'ns una mica més de nosaltres mateixos i de respectar la indiferència dels altres vers la nostra dissort, les nostres angoixes i els nostres deliris de grandesa.

Repte acceptat.
Provar-ho és just. Just i necessari.

Tu i només tu

Els gurús de la nova era transiten per estats d'egolatria, segurs com estan de que els seus vaticinis són infalibles. Les seves sentències assumeixen riscos invisibles mentre perpetuen les seves visions terapèutiques per salvar el món. Els nous estendards de l'èxit i la superació personal proclamen des de les seves pàgines web quin és el camí cap a la felicitat: el camí ets tu, et diuen mirant-te als ulls de la pantalla. Tu i només tu. Tu, responsable dels teus actes. Tu, director, guionista i protagonista de la teva pel·lícula. Tu, personatge principal de la novel·la. Tu, el teu propi Deu, tu mous els teu destí, tu pots enfonsar-te en el fang o revolcar-te en l'abundància, perquè tot depèn només de tu i de la teva voluntat.

I tu, que sóc jo i que ets tu, i que som tots nosaltres, volem creure en la nostra força. I comprem la idea, que pensem que és gratuïta, però que té un preu molt alt: el preu del fracàs. Els fracassos vindran, grans o petits, importants o insignificants, secundaris o principals, definitius o transitoris, tant és, però siguin com siguin seran responsabilitat teva. I sí, els èxits també, és clar. Però suportar el propi fracàs és més dur que sobrevolar per sobre els teus èxits.

I els nostres gurús de la felicitat es prenen un batut de maduixa a l'ombra d'un arbre trufat de dolars americans, mentre tu lluites amb totes les teves forces per tenir un futur entre les mans. I quan arriba l'hora de passar comptes, quan els resultats insulten la teva capacitat i t'abandonen al llindar de la porta a mans dels elements i de l'atzar, ells no estan disponibles, ells ja no estan per tu.

I assumeixes els errors, i presumeixes dels encerts, i descartes l'atzar i la bona sort, l'eventualitat i la casualitat, rebutges la tempesta i la sorpresa i els entrebancs. Perquè només tu ets responsable del que tens. I només tu ets culpable del que no tens.

Com volen que assumim tot aquest joc? Com volen que juguem aquesta partida amb les cartes marcades? Com pretenen enganyar-nos amb les seves veritats, quan ni tan sols ells saben de què està fet el món? Qui és el valent que sap on és la frontera entre la renúncia i la felicitat? Qui pot dir alt i fort que el camí correcte és sempre inequívoc? Què separa el record de l'amnèsia? Qui ens diu que no és más fàcil oblidar que recordar?

Ens deixen sols, a la intempèrie, sota la pluja d'estiu, sota el sol de mitjanit. I nosaltres decidim i nosaltres triem, és cert, però no ens equivoquem, no: triem i decidim però no som lliures de fer-ho. L'atzar, la sort, la casualitat, la sorpresa, la ignorància, la por, la recerca d'allò que no existeix, els nostres records, tot això ens condiciona i ens supera, ens pressiona i ens acarona, ens influeix, ens maltracta. No estem sols: som nosaltres i les nostres circumstàncies els que ens fan errar, encertar, morir i viure.

Qui es fa responsable de les circumstàncies?
Qui va decidir que aquell dia la teva vida canviés?
Segur que vas ser tu?

Vells amics

Diu un vell adagi florentí que els vells amics es fan quan s'és molt jove.

Com totes aquestes sentències vitals que et piquen l'ullet des de la immortalitat del passat, la frase et colpeja primer, et convenç tot seguit, i et fa reflexionar un cert temps...fins que topes amb un altre pensament escrit fa mil anys o fa mil dies, tant se val, i tornes a sentir-te colpejat i convençut, i continues reflexionant.

I és que no hi ha res més sincer ni indiscutible que un vell adagi posat en pràctica. És així: els vells amics es fan vells amb tu i t'acompanyen pel camí de la vida, vagis on vagis, des de que el temps es perd en la memòria.

Una pizza amalfitana i un gelat de tiramisu: no cal res més per acompanyar una sobretaula amb vells coneguts, mirades serenes, preguntes discretes. Un missatge directe i sincer explicant les teves angoixes, els teus pensaments: no cal res més per recuperar el to d'una amistat epistolar, d'una vida explicada i viscuda des de fa anys. Un sopar amb aprenents de cambrer, violí imaginari, sinceritat de llengua de vi, de confiança ilimitada: no cal res més per saber que donaries mitja vida per aquella amistat. Oasi blau en un sopar de multitud, química antiga, alquimia de records, sinceritat brutal sota els tons polifònics d'un karaoke xinés: no cal res més per saber que allà crema l'alcohol d'una amistat indestructible. Confessions triangulars i masculines, abismes de xocolota, perills de mentida, ballaruca virtual sota una capa de mosqueters units: no cal res més per saber que som i serem, que tot ens separa i tot ens uneix. Vetllades de nens i nenes de parvulari i egebé, adolescents amb comptes pendents, miracle del temps, vides dispersades, records comuns, lligams que van més enllà de l'amistat perquè són part indissoluble de tu mateix: no cal res més per donar la raó als records que no s'esborren, a la confiança crescuda als peus del pupitre.

Converses, mirades, silencis. Confessions, somriures, consells. Ulls banyats de nostàlgia, serena nostàlgia que no cou, ni mata ni mor amb tu: serena amistat on les paraules valen tant com els silencis.

Reconforta posar en pràctica vells adagis florentins, o venecians o genovesos, tant és. Els vells amics es fan vells amb tu quan tu encara ets molt jove. I ara que ja no ho som tant, allà estan, esperant donar-te el que tu els dones. Intercanvi just. Intercanvi diví.

El terapeuta

El terapeuta m'obre la porta amb un somriure a mig vestir. Tracta de mostrar calidesa i fermesa i confiança, també contundència i sabiesa i serenor. La línia de la boca una mica torçada, a mig camí entre una dantesca rèplica d'una Gioconda sense afeitar i una ganyota maleducada, intenta mostrar tot això i amagar la por, l'apatia, el somiqueig de la tristor, el badall de la migdiada trencada. Ocultar la ignorància, la perplexitat. Expressió de tortuga afeitada i sense closca mostrant perplexitat.

S'havia ficat en aquest món d'homeòpatas cristians i terapeutes de butxaca quasi bé per casualitat: un article d'internet havia despertat la seva curiositat massa cops adormida, i un link el va dur a un altre, i un llibre a un manual, i aquest a un curs d'estiu, per acabar amb un grau, un post grau i un mestratge en medicina alternativa, flors de Bach i teràpia postmoderna de gintònic. I tres anys enrere, un amic d'un amic que deixava un pis buit li havia permès obrir consulta i convertir-se en terapeuta de tribu urbana, metge d'angoixes i incògnites, gurú alternatiu per costipats mal curats.

Em fa entrar a l'habitació: dos sofàs i tres cadires, revistes esotèriques i una subscripció completa a Mi Bebé. Fil musical amb el còndor passa. Oboè andino. Espera.

Havia atès el primer pacient un dilluns 3 de febrer, a quarts de dotze. Grip malcurada, problemes reumàtics i un tic nerviós al llavi inferior. La recepte va ser impecable. Un èxit rotund. Un miracle. L'home engripat, reumàtic i nerviós va recuperar la salut de ferro, va predicar la nova nova pel veïnat i va atiar el foc de l'arribada d'un nou Mesias. La seva prèdica no va caure en pou mort i la fama del terapeuta accidental va extendre's com un evangeli de curació: homes i dones abondanaren la fe en la Seguretat Social i encaminaren les seves vides cap a paradisos alternatius.

Posa't còmode és l'única frase neutra que pronuncia. Després diu poques coses més però les que diu són totes punyals de veritats contra l'escepticisme. No deixa moure el meu immobilisme, la meva ironia: destrossa amb míssils avangèlics i flors musicals la meva cuirassa i atravessa el desert que em separa de la vida. I els seus insults són bales de goma contra els disturbis interns: immadur, covard, burro. I el terapeuta somriu mentre fueteja amb força la seva víctima, mentre em diu quatre veritats ben dites.

Marxo amb ganes de venjança. M'he quedat amb la teva cara, li etzibo com a comiat. Ell somriu de nou amb aquella expressió de beatífica bonomia de hippie urbà del segle XXI. He perdut el temps! crido mentre abandono derrotat la pista de ball on, escassament fa 10 minuts, he ballat amb mi mateix un swing ple de retrets.

No calia haver vingut per saber que la por ens fa covards; que el temor ens fa perdre la vida; que fer mal no ens allibera de res però que de tot s'aprén en aquesta vida; que estripar i abandonar són verbs que es conjuguen, com estimar, com caminar, com respirar; que rebre i donar són sinònims i germans; que morir sense provar és morir sense saber; que preveure el teu futur és més humà que recordar; que plorar amargament és una forma d'enterrar; que permetre el teu oblit, una manera de guanyar; que jugar a ser immoral et pot dur a la normalitat; que permetre el desamor pot ser la clau de l'estimar. No calia que vingués per saber que vivim un cop i en morim mil, que morim cada instant que gosem no aprofitar les vides que sorgeixen a cada pas, les guspires de vida que ens estan esperant, per cremanar-nos i matar-nos amb aquell instant on res més que un somriure està al nostre voltant.

No calia que vingués per saber el que ja sabia.

Escepticisme

No obris la porta a ningú. No contestis el telèfon. No et creguis als desconeguts. No et deixis enganyar. No em crec res del que em diuen. Què m'estan intentant vendre? Vés a saber quina és al veritat. Mai sabrem el que realment va passar.

Són frases que hem sentit, que hem dit, que hem escoltat, que ens han repetit mil vegades. Aquells que ens estimen, aquells que ens envolten, amb l'afany protector per bandera, ens dibuixen una vida plena de perills, una carretera plena de sots, de trampes, d'emboscades, on res és el que sembla, on tothom mira per si mateix, on ningú t'ajudarà si no és per ajudar-se a si mateix. Vigila. Vés amb compte. No te'n refiïs. Vés amb mil ulls.

I de la desconfiança neix el neguit, i el dubte, i el ressentiment. I neix la por a confiar enaquells que t'envolten, i creix l'egoisme, creixen les presons interiors, reviuen les atàviques pors, desconfiant dels que estan aprop teu i de tot allò que forma part del teu món. I ja no creus res, ja no creus a ningú, i no vols creure en aquells que et diuen que t'estimo: no tens ganes de voler creure en ningú perquè ni tan sols creus en tu mateix. I tot ho qüestiones i tot ho negues i tot és un gran aparador d'escepticisme vital que et treu la gana i la set, l'amor i l'odi, la passió i la freda construcció ideals.

Som éssers escèptics.
Creure en l'escepticisme com a forma de vida és una forma de morir-se mentre vius, de deixar de respirar l'oxígen del misteri, de fugir d'allò desconegut, del que estar per venir, de negar la ficció de la realitat, les solucions imposibles, els interrogants del futur. L'escèptic ho nega tot mentre afirma, amb somriure irònic, que res d'allò el farà canviar, perquè no hi creu: no creu ni confia en els canvis però tampoc en l'estabilitat, no creu ni en la pluja ni en el sol, desconfia dels apòstols i dels àngels caiguts, no creu en res, ni tan sols en tu, ni en mi, ni en ell mateix.

No és una bona idea renunciar a tot allò desconegut perquè estàs renunciant al futur, al demà, al potser, a l'atzar, al que serà; perquè negues el jo seré, el jo voldré; perquè renuncies al jo t'estimaré i al tu m'estimaràs. Com podem viure sense aquestes veritats hipotètiques? Com podem intentar llevar-nos cada matí sense aquestes perspectives? Com podem existir sense projectar alguna veritat imminent, per difícil que sigui? Qui es que pretén viure sense els somnis incerts del demà?

El virus de l'escepticisme infecta la vida amb la febre de la incredulitat vital i elimina tots els vestigis d'esperança, de confiança, d'amor. I sense amor, estàs absolutament mort.

Fragilitat

Com a resposta al debat obert plantejat per la publicació d'un article a la prestigiosa revista Science sobre les bondats del Part Natural, un eminent neuroginecòleg de la Universitat de Georgetown (EUA) va desvetllar que hi ha constància que en els parts que es practicaven durant el segles XVIII i XIX, alguns nadons eren extrets del ventre matern encara amb la placenta intacta, protegint-los i aïllant-los completament del món. L'aportació del Dr. Watt - que així és com es diu l'eminent neuroginecòleg- no seria notícia sense la darrere i més impactant de les seves afirmacions: en la placenta intacta embolcallant el nadó s'hi podia llegir, amb lletres majúscules, la paraula FRÀGIL.

L'avenç de la ciència i de les tècniques de la obstretricia han millorat moltíssim la praxis mèdica dels parts...tant, que la placenta ja no embolica el nouvingut (entès aquí com a recent nascut i no com a immigrant, ara tan de moda), sinó que és expulsada després del part, formant aquest "pastis pla" d'on deriva el seu nom en l'etimologia llatina. D'aquesta manera, ja no hi ha manera de saber si els éssers humans que neixen encara porten el segell de fragilitat estampat en el seu emboltori original.

Ara bé, tot i que la ciència ens impedeix confirmar científicament aquesta circumstància, la realitat del dia a dia ens n'ofereix mostres irrefutables: som éssers fràgils, eminentment fràgils.

La nostra existència ho és, de fràgil: es veu amenaçada per virus i bactèries, disgustos i tragèdies, derrotes i desfetes. Les nostres relacions són fràgils, atacades per tempestes, gelosies, incomprensions i silencis; construïdes amb mentides i destruïdes per veritats; devorades per rutines, esmenes, anhels i somnis. El nostre futur és fràgil, tant com més sòlid i segur és el nostre passat, tant com més intens i immediat és el nostre present. El nostre jo és fràgil també, molt fràgil, cobert amb l'heura maliciosa de l'egoisme, pel càncer de l'autocomplaença, per la ruïna de l'èxit robat.

I tot el que tenim i som i serem té una pàtina de fragilitat perenne, infinita, sagrada. Som i serem éssers pendents d'un instant, sotmesos a la tirania del destí, avocats a la insignificància d'un demà desconegut, incert, canviant: un demà que ens pot esborrar el somriure de l'avui amb una facilitat insultant.

La fragilitat ve impresa en grans lletres vermelles en els gens dels éssers humans. Som tots personatges fràgils que habitem territoris inhòspits pendents d'una trucada de matinada, d'una mirada airada, d'un silenci per trencar, d'un plor desesperat.

Tan fràgils que ens podem trencar en qualsevol moment i en qualsevol instant.