Els gurús de la nova era transiten per estats d'egolatria, segurs com estan de que els seus vaticinis són infalibles. Les seves sentències assumeixen riscos invisibles mentre perpetuen les seves visions terapèutiques per salvar el món. Els nous estendards de l'èxit i la superació personal proclamen des de les seves pàgines web quin és el camí cap a la felicitat: el camí ets tu, et diuen mirant-te als ulls de la pantalla. Tu i només tu. Tu, responsable dels teus actes. Tu, director, guionista i protagonista de la teva pel·lícula. Tu, personatge principal de la novel·la. Tu, el teu propi Deu, tu mous els teu destí, tu pots enfonsar-te en el fang o revolcar-te en l'abundància, perquè tot depèn només de tu i de la teva voluntat.
I tu, que sóc jo i que ets tu, i que som tots nosaltres, volem creure en la nostra força. I comprem la idea, que pensem que és gratuïta, però que té un preu molt alt: el preu del fracàs. Els fracassos vindran, grans o petits, importants o insignificants, secundaris o principals, definitius o transitoris, tant és, però siguin com siguin seran responsabilitat teva. I sí, els èxits també, és clar. Però suportar el propi fracàs és més dur que sobrevolar per sobre els teus èxits.
I els nostres gurús de la felicitat es prenen un batut de maduixa a l'ombra d'un arbre trufat de dolars americans, mentre tu lluites amb totes les teves forces per tenir un futur entre les mans. I quan arriba l'hora de passar comptes, quan els resultats insulten la teva capacitat i t'abandonen al llindar de la porta a mans dels elements i de l'atzar, ells no estan disponibles, ells ja no estan per tu.
I assumeixes els errors, i presumeixes dels encerts, i descartes l'atzar i la bona sort, l'eventualitat i la casualitat, rebutges la tempesta i la sorpresa i els entrebancs. Perquè només tu ets responsable del que tens. I només tu ets culpable del que no tens.
Com volen que assumim tot aquest joc? Com volen que juguem aquesta partida amb les cartes marcades? Com pretenen enganyar-nos amb les seves veritats, quan ni tan sols ells saben de què està fet el món? Qui és el valent que sap on és la frontera entre la renúncia i la felicitat? Qui pot dir alt i fort que el camí correcte és sempre inequívoc? Què separa el record de l'amnèsia? Qui ens diu que no és más fàcil oblidar que recordar?
Ens deixen sols, a la intempèrie, sota la pluja d'estiu, sota el sol de mitjanit. I nosaltres decidim i nosaltres triem, és cert, però no ens equivoquem, no: triem i decidim però no som lliures de fer-ho. L'atzar, la sort, la casualitat, la sorpresa, la ignorància, la por, la recerca d'allò que no existeix, els nostres records, tot això ens condiciona i ens supera, ens pressiona i ens acarona, ens influeix, ens maltracta. No estem sols: som nosaltres i les nostres circumstàncies els que ens fan errar, encertar, morir i viure.
Qui es fa responsable de les circumstàncies?
Qui va decidir que aquell dia la teva vida canviés?
Segur que vas ser tu?
