Llum blanca. Cel blau. Cactus d'espines apunten al cel des de fa centenars d'anys. Terra blanquinós i cruixent, univers amb olor a llum, infinit de color blanc. Trepitjades salades sota una manta de salitre, muntanyes allunyades com llunàtiques piràmides, com oasis inexistents, com miratges adormits de blanca intensitat. Fred gegant i ulleres fosques; guants i bufandes per protegir els teus ulls de tanta bellesa, de tanta freda intensitat, d'aquest excés de puresa i de vida.
Caminar sota les sòlides aigües d'un mar salat, perdre's en la immensitat de les onades que van morir milers i milers anys enrere. Nadar contra la corrent dels cactus marins, espases dels deus de l'oblit perduts en un paradís bolivià. Respirar fons: bombolletes d'oxígen de felicitat inunden els teus pensaments. Sí, sóc aquí!, sóc al bell mig del no-res, sóc al centre de l'Univers!
Infinit. Selenites d'ocasió, fantasmes de llençol blanc. Ilusionistes del viatge. Naturistes intrèpits amb les butxaques plenes de llum. Escapistes de la rutina. Zombis àvids de sang blanca i salada, buscadors de caragols marins, fanàtics de la Il·líada de butxaca, de paradisos dibuixats amb muntanyes blanques, plenes de llum.
Vells jeeps de rodes grosses i conductors experts acosten totes aquestes bestioles al paradís, a la immensitat. I tots ells, bocabadats, es mouen i es conmouen amb l'espectacle lluminós més colpidor de la terra. No hi ha res igual. Salar d'Uyuni.
Vols anar al Cel abans de morir?
dissabte, 28 de febrer del 2009
El Robatori
És sabut que en determinades societats el robatori és un acte obscè, i que aquesta obscenitat és castigada amb amputacions corporals doloroses, contundents i humiliants. Certament, tallar la mà a un lladre farà més difícil que aquest torni a allargar-la més del compte per apropiar-se d'allò que no és seu. Tanmateix, no serà l'absència d'aquest membre el que farà recapacitar el lladregot de reincidir, sinó que serà l'escarni i la vergonya (i el perill de perdre l'altra mà, és clar), allò que el retindrà, l'aturarà i el convertirà, de la nit al dia, en un ciutadà no massa interessat en tornar a escoltar el cant de les sirenes d'aquest fet delictiu.
Robar és una actitud perseguida, no només per la llei (escrita o no), sinó també pels defensors de la moral, de l'ètica. Robar és lleig, i els que roben són persones moralment lletges.
Davant d'aquesta contundència i unanimitat, davant d'aquest judici indiscutible, costa anar per la vida amb el cap ben alt quan has comès aquest horrible acte vandàlic, aquest error, quan has robat béns preuats, potser fins i tot insubstituibles. Ets lleig. Molt lleig.
Aleshores, deu ser cert que no tenim dret a robar la felicitat dels altres per ser nosaltres més feliços? Si és així, deu ser cert que és un acte denunciable i criticable apropiar-se del destí dels altres, robant les seves esperances, els seus desitjos, els seus anhels, en benefici propi? No és just, per tant, traçar el teu propi camí si aquest traç roba les il·lusions dels qui t'envolten? I finalment, hauria de ser castigat doblement aquest crim i imposada una pena agreujada si les teves víctimes són aquells qui t'estimes, aquells que t'estimen?
Tots els lladres, des del bailet mort de gana que roba una poma al mercat de Calaf, passant per l'atracador professional que cotitza a l'alça en la borsa del robatori, i acabant pel traficant d'armes, de cossos o d'ànimes, tots ells, justifiquen o tracten de justificar la seva acció aduint la legítma defensa, la necessitat de fer-ho, les circumstàncies ineludibles que els han dut fins allà. Tots tenen una excusa preparada, elaborada, impenetrable als anhels del fiscal i de la societat. Però, els que roben la felicitat dels altres en benefici propi, tenen dret a defensa? Poden trobar alguna excusa, en algun racó de l'ànima, que els protegeixi de la vergonya, del dolor i del patiment que provoquen?
Podem alegar legítima defensa, senyor jutge?
Robar és una actitud perseguida, no només per la llei (escrita o no), sinó també pels defensors de la moral, de l'ètica. Robar és lleig, i els que roben són persones moralment lletges.
Davant d'aquesta contundència i unanimitat, davant d'aquest judici indiscutible, costa anar per la vida amb el cap ben alt quan has comès aquest horrible acte vandàlic, aquest error, quan has robat béns preuats, potser fins i tot insubstituibles. Ets lleig. Molt lleig.
Aleshores, deu ser cert que no tenim dret a robar la felicitat dels altres per ser nosaltres més feliços? Si és així, deu ser cert que és un acte denunciable i criticable apropiar-se del destí dels altres, robant les seves esperances, els seus desitjos, els seus anhels, en benefici propi? No és just, per tant, traçar el teu propi camí si aquest traç roba les il·lusions dels qui t'envolten? I finalment, hauria de ser castigat doblement aquest crim i imposada una pena agreujada si les teves víctimes són aquells qui t'estimes, aquells que t'estimen?
Tots els lladres, des del bailet mort de gana que roba una poma al mercat de Calaf, passant per l'atracador professional que cotitza a l'alça en la borsa del robatori, i acabant pel traficant d'armes, de cossos o d'ànimes, tots ells, justifiquen o tracten de justificar la seva acció aduint la legítma defensa, la necessitat de fer-ho, les circumstàncies ineludibles que els han dut fins allà. Tots tenen una excusa preparada, elaborada, impenetrable als anhels del fiscal i de la societat. Però, els que roben la felicitat dels altres en benefici propi, tenen dret a defensa? Poden trobar alguna excusa, en algun racó de l'ànima, que els protegeixi de la vergonya, del dolor i del patiment que provoquen?
Podem alegar legítima defensa, senyor jutge?
dilluns, 23 de febrer del 2009
Scriptorum
La llei del pèndol penja sobre la Història, i aquesta, capriciosa i obedient, no fa més que repetir-se. Els totalitarismes identitaris, ideològics i religiosos, cares d'una mateixa moneda, s'han repetit cíclicament al llarg de la història dels homes i de les dones: és un fet provat.
Aplicant aquesta màxima, d'aquí anys i anys es repetirà la nostra història, es repetiran els clixés, es repetiran les situacions, les angunies, els plaers. D'aquí centenars i centenars d'anys, o potser molt abans, tornaran les fosques golondrines del Port a reconquerir la ciutat, tornaran els mals d'amor que vam patir, tornaran les llàgrimes i els somriures, tornaran a néixer els nostres fills i els nostres pares, i tornarem a equivocar-nos, de nou.
I en aquest món nou i vell a la vegada, en aquest univers clònic de pecats i pecadors seguiran existint les venerables figures d'aquells que expliquen allò que veuen mitjançant l'escriptura, emborronant papers amb lletres agafades de la mà.
L'escriba mitjaval, el monjo del convent agustí, l'erudit i l'intel·lectual, el dramaturg victorià, el novelista noucentista, el llest de la classe, l'espavilat de torn, el poeta romàntic teutó, l'inquisidor catòlic, el jutge de pau, el rei de la guerra, el notari avorrit, el trobador modern disfressat de cantautor. L'escriptor. Tots ells defensen la seva vida amb l'espasa de la paraula, amb la força de l'escrit, amb el pes de la lletra impresa. Tots ells són bojos miserables que no tenen més que allò que aboquen, que no són més que allò que escriuen, que no seran res més enllà de la seva obra.
I quan la història es repeteixi i tornem a caure en el mateix sot, sempre tindrem el documentalista estalinista, l'idealista de pasquins i pancartes, el periodista intrèpit, el pedant escriptor jove, el savi de les lletres, l'anacoreta de la paraula, la poetessa suïcida, el filòsof de birra i pa amb tomàquet, l'estadista nacionalista, la secretària de direcció, per salvar el món de nou. No us equivoqueu, són ells qui ens salven, són ells qui ens permeten imaginar-nos móns millors, són ells qui ens tradueixen els enigmes de l'estupidesa humana.
Sense ells estraríem morts, no seríem. L'escriba salva el món mentre se salva a ell mateix.
Qui s'apunta a salvar el món?
Aplicant aquesta màxima, d'aquí anys i anys es repetirà la nostra història, es repetiran els clixés, es repetiran les situacions, les angunies, els plaers. D'aquí centenars i centenars d'anys, o potser molt abans, tornaran les fosques golondrines del Port a reconquerir la ciutat, tornaran els mals d'amor que vam patir, tornaran les llàgrimes i els somriures, tornaran a néixer els nostres fills i els nostres pares, i tornarem a equivocar-nos, de nou.
I en aquest món nou i vell a la vegada, en aquest univers clònic de pecats i pecadors seguiran existint les venerables figures d'aquells que expliquen allò que veuen mitjançant l'escriptura, emborronant papers amb lletres agafades de la mà.
L'escriba mitjaval, el monjo del convent agustí, l'erudit i l'intel·lectual, el dramaturg victorià, el novelista noucentista, el llest de la classe, l'espavilat de torn, el poeta romàntic teutó, l'inquisidor catòlic, el jutge de pau, el rei de la guerra, el notari avorrit, el trobador modern disfressat de cantautor. L'escriptor. Tots ells defensen la seva vida amb l'espasa de la paraula, amb la força de l'escrit, amb el pes de la lletra impresa. Tots ells són bojos miserables que no tenen més que allò que aboquen, que no són més que allò que escriuen, que no seran res més enllà de la seva obra.
I quan la història es repeteixi i tornem a caure en el mateix sot, sempre tindrem el documentalista estalinista, l'idealista de pasquins i pancartes, el periodista intrèpit, el pedant escriptor jove, el savi de les lletres, l'anacoreta de la paraula, la poetessa suïcida, el filòsof de birra i pa amb tomàquet, l'estadista nacionalista, la secretària de direcció, per salvar el món de nou. No us equivoqueu, són ells qui ens salven, són ells qui ens permeten imaginar-nos móns millors, són ells qui ens tradueixen els enigmes de l'estupidesa humana.
Sense ells estraríem morts, no seríem. L'escriba salva el món mentre se salva a ell mateix.
Qui s'apunta a salvar el món?
diumenge, 22 de febrer del 2009
Autodestrucció
Els missatges secrets dels dibuixos animats i dels tebeos de la nostra infantesa s'autodestruien en cinc, quatre, tres, dos segons, i nosaltres somreiem veient com el pobre protagonista feia mans i mànigues per desfer-se'n (tot i que mai ho aconseguia), abans que l'enxampés de ple de deflagració.
Aquell somriure maliciós que ens encenia els ulls quan veiem les flames de cartró pedra que s'emportaven per davant la integritat física del nostre estimat heroi de dibuixos (val a dir, amb més vides que un gat), es perpetua de vegades en determinades persones, o millor dit, en determinades personalitats: molts de nosaltres gaudim encara del joc macabre de l'autodestrucció, vés a saber si influenciats o no pel desenllaç sempre amable i feliç d'aquells episodis.
I sí, és cert, alguns de nosaltres gaudim de l'emoció de posar tot el nostre benestar en perill de mort, com si d'un missatge secret que s'aautodestruís es tractés. Gaudim de la possibilitat real de perdre-ho tot; gaudim de la necessitat de donar-li la volta al nostre pacífic, profitós i feliç dia a dia i vessar tot el seu contingut pel forat de l'aigüera; gaudim de vegarejar pels carrers solitaris amb el cap cot i el coll de l'abric pujat quan ho teníem tot (ho tenim tot) per poder estar vora el foc, sota la protectora ona expansiva de l'amor, la llar, el futur.
No cal donar-li moltes voltes al tema ni tampoc amagar el cap sota l'ala: aquells que disfruten i gaudeixen d'aquestes perversions són gent amb un alt grau de desequilibri emocional. Malalts?. Perduts?. Desequilibrats, segur. No ens ha de fer por reconèixer el desequilibri, perquè d'ell neix el moviment, l'activitat, el desordre, el caos, però també el retorn a l'ordre. Sense moviment no hi ha vida. Aquests desequilibrats que busquen el seu propi desequilibri, el seu propi balanceig, no són necessàriament més infeliços que aquells que busquen la serenor, la calma, la mar plana, el vent quiet i somort dels capvespres. No ho són. De fet, són tan infeliços uns com els altres.
Quan ho tens tot, quan res et falta, quan has arribat a dalt de tot, quan tot va bé, quan res manca, quan tot surt rodó, quan el vent no bufa ni mou un centímetre les fulles de l'arbre de la teva vida...aleshores, hi ha gent, desequilibrats els anomenarem si voleu, idiotes si us agrada més...tant és...hi ha gent, dèiem que prefereix prémer el boto de l'autodestrucció, i sentir com el narrador de la seva pròpia vida va fent el compte enrere: cinc, quatre, tres, dos...què hi haurà després de l'explosió?
Aquell somriure maliciós que ens encenia els ulls quan veiem les flames de cartró pedra que s'emportaven per davant la integritat física del nostre estimat heroi de dibuixos (val a dir, amb més vides que un gat), es perpetua de vegades en determinades persones, o millor dit, en determinades personalitats: molts de nosaltres gaudim encara del joc macabre de l'autodestrucció, vés a saber si influenciats o no pel desenllaç sempre amable i feliç d'aquells episodis.
I sí, és cert, alguns de nosaltres gaudim de l'emoció de posar tot el nostre benestar en perill de mort, com si d'un missatge secret que s'aautodestruís es tractés. Gaudim de la possibilitat real de perdre-ho tot; gaudim de la necessitat de donar-li la volta al nostre pacífic, profitós i feliç dia a dia i vessar tot el seu contingut pel forat de l'aigüera; gaudim de vegarejar pels carrers solitaris amb el cap cot i el coll de l'abric pujat quan ho teníem tot (ho tenim tot) per poder estar vora el foc, sota la protectora ona expansiva de l'amor, la llar, el futur.
No cal donar-li moltes voltes al tema ni tampoc amagar el cap sota l'ala: aquells que disfruten i gaudeixen d'aquestes perversions són gent amb un alt grau de desequilibri emocional. Malalts?. Perduts?. Desequilibrats, segur. No ens ha de fer por reconèixer el desequilibri, perquè d'ell neix el moviment, l'activitat, el desordre, el caos, però també el retorn a l'ordre. Sense moviment no hi ha vida. Aquests desequilibrats que busquen el seu propi desequilibri, el seu propi balanceig, no són necessàriament més infeliços que aquells que busquen la serenor, la calma, la mar plana, el vent quiet i somort dels capvespres. No ho són. De fet, són tan infeliços uns com els altres.
Quan ho tens tot, quan res et falta, quan has arribat a dalt de tot, quan tot va bé, quan res manca, quan tot surt rodó, quan el vent no bufa ni mou un centímetre les fulles de l'arbre de la teva vida...aleshores, hi ha gent, desequilibrats els anomenarem si voleu, idiotes si us agrada més...tant és...hi ha gent, dèiem que prefereix prémer el boto de l'autodestrucció, i sentir com el narrador de la seva pròpia vida va fent el compte enrere: cinc, quatre, tres, dos...què hi haurà després de l'explosió?
divendres, 20 de febrer del 2009
Somnis
En Charles Dogson va tenir un somni. El llargardaix Bill i el Barreter es barallaven mentre la Tortuga d'Imitació s'ho mirava trista, compungida. I el somni es va convertir en llibre i el llibre en referent de la màgia i la llibertat del nen que havia estat i que no tornaria. I va voler compartir aquest somni amb tothom, com dient, ei, nois, somnieu!, no deixeu de fer-ho: els somnis poden ser una manera ben bonica de viure.
Somniar és una manera d'evadir-se, sí, però també una manera de viure. Viure desitjant, viure imaginant. I, també, viure transformant la realitat en una màgica i absurda parada entre el passat, sobrevalorat i carregat de simbolisme, i el futur, pintat de colors inexistents, de passadisssos secrets, de portes per obrir...Viure somniant és viure amb un peu anclat en el que èrem i un altre en el que serem, deixant un buit còsmic sota la nostra ombra, un forat immens, negre, inabastable que cobreix el nostre present d'un magma inolor, incolor.
Somniar, sí. És clar que sí. Però assumint què significa, acceptant les seves conseqüències. Saber el preu que has de pagar, que estem pagant, un preu car a un cost ben alt: el cost de perdre's el present per perdre's dins dels laberints inexistents del futur, pels carrerons emboirats del demà, per les inèrcies de la incertesa, per les fosques avingudes del desig...transitant pels més que probables pàrams del fracàs.
I què passa amb els somnis fracassats? I què si no es compleixen? No passa res. I si es compleixen? Tampoc passa res. Quan aquest futur desitjat i buscat arriba, quan aquell somni està al nostre abast, quan aquella porta s'obre per fi, quan l'èxit o el fracàs són un fet, nosaltres que somniem i somniem i no parem de fer-ho, no en farem cas, no ens enfonsarem en el fang del seu fracàs, no ens emocionarem amb el seu èxit. No. Perquè aquell futur (aquell somni!) serà aleshores el nostre present, i aquell present tindrà el mateix valor que té el present d'ara: un buit còsmic sota la nostra ombra, un forat immens, negre, inabastable, un magma inolor i incolor.
És l'eterna insatisfacció?
O és la satisfacció eterna: buscar, buscar i seguir buscant. Seguir somniant.
En Dogson va voler explicar-nos el seu somni a través dels ulls de l'Alícia. En Dogson, que es feia passar per en Lewis Carrol, ens convidà a somniar sempre, a viure imaginant, a viure desitjant. Qui està disposat a seguir le seves passes?
Somniar és una manera d'evadir-se, sí, però també una manera de viure. Viure desitjant, viure imaginant. I, també, viure transformant la realitat en una màgica i absurda parada entre el passat, sobrevalorat i carregat de simbolisme, i el futur, pintat de colors inexistents, de passadisssos secrets, de portes per obrir...Viure somniant és viure amb un peu anclat en el que èrem i un altre en el que serem, deixant un buit còsmic sota la nostra ombra, un forat immens, negre, inabastable que cobreix el nostre present d'un magma inolor, incolor.
Somniar, sí. És clar que sí. Però assumint què significa, acceptant les seves conseqüències. Saber el preu que has de pagar, que estem pagant, un preu car a un cost ben alt: el cost de perdre's el present per perdre's dins dels laberints inexistents del futur, pels carrerons emboirats del demà, per les inèrcies de la incertesa, per les fosques avingudes del desig...transitant pels més que probables pàrams del fracàs.
I què passa amb els somnis fracassats? I què si no es compleixen? No passa res. I si es compleixen? Tampoc passa res. Quan aquest futur desitjat i buscat arriba, quan aquell somni està al nostre abast, quan aquella porta s'obre per fi, quan l'èxit o el fracàs són un fet, nosaltres que somniem i somniem i no parem de fer-ho, no en farem cas, no ens enfonsarem en el fang del seu fracàs, no ens emocionarem amb el seu èxit. No. Perquè aquell futur (aquell somni!) serà aleshores el nostre present, i aquell present tindrà el mateix valor que té el present d'ara: un buit còsmic sota la nostra ombra, un forat immens, negre, inabastable, un magma inolor i incolor.
És l'eterna insatisfacció?
O és la satisfacció eterna: buscar, buscar i seguir buscant. Seguir somniant.
En Dogson va voler explicar-nos el seu somni a través dels ulls de l'Alícia. En Dogson, que es feia passar per en Lewis Carrol, ens convidà a somniar sempre, a viure imaginant, a viure desitjant. Qui està disposat a seguir le seves passes?
dijous, 19 de febrer del 2009
Inici del viatge
Publica el prestigiós diari romà "La Republica" que el col·lectiu de psicòlegs i terapèutes han presentat una queixa formal a les autoritats competents italianes en matèria de telecomunicacions per intromissió professional i competència deslleial dels poders públics, així com una denúncia pel rescabalament dels danys i perjudicis provocats per la convocatòria pública d'ajuts als internautes per crear el seu propi blog, que acaba de llençar el govern Berlusconi.
Així és, la República Italiana incentivarà els seus ciutadans a utilitzar i promoure les noves tecnologies (amb el vell discurset -encara per comprovar- que pregona que una societat avançada tecnològicament és una societat millor preparada pel futur), atorgant un ajut econòmic (en efectiu o en espècie) a tots aquells que crein el seu propi blog i el mantinguin operatiu durant un mínim d'un any.
La queixa del col·lectu mèdic i para-mèdic abans esmentada es fonamenta en el fet que la promoció amb diners públics d'aquesta activitat privada farà augmentar moltíssim el nombre de persones que crearà un blog...i el fet que augmenti el nombre d'italians que pugui fer ús d'una eina que permet explicar i fer públiques les seves neures i les seves dèries farà que ells perdin a l'any, de mitjana, més de 3000 clients potencials.
Més enllà de la discutible manera d'anomenar clients als pacients amb problemes psicològics, la qüestió té la seva rellevància.....i la seva part de veritat. Sense anar més lluny, aquest blog neix de la necessitat d'exposar públicament inquietuds, manies, observacions i pensaments que, d'altri manera, tenen el risc de quedar-se sense sortir a la llum, enquistades, obturades en qualsevol racó o oblidades darrera alguna porta i es puguin podrir i fer malbé. I si aquestes inquietuds, per anomenar-les d'alguna manera, es podreixen dins teu, tens molt números per acabar passant, més tard o més d'hora, per la consulta d'algun imminent membre del Col·legi de Pscicòlegs o terapèutes.
¿I no és més fàcil, més lògic, més adient, trucar a un amic, quedar per fer una cervesa i explicar-li a ell les teves neures i dèries i deixar que la conversa vagi apagant aquelles ànsies de ser escoltat, aquell neguit per explotar, i que l'alcohol suavitzi l'angoixa, i que l'amistat recolzi la seva mà sobre el teu hombro i et digui, ei, tot anirà bé? No és molt millor això que vomitar quatre idees desordenades a la xarxa perquè siguin devorades per una multitud (sic) d'anònims?
Potser sí. Però la conversa amb l'amic quedarà restringida a l'àmbit privat, a l'esfera íntima de l'amistat, i això és bastant inadmissible quan el que busquem és notorietat, vanitat, ser escoltats per les masses: pura vanitat mal entesa, pura demagògia cibernàutica.
I amb aquestes premises neix aquest blog.
I que els psicòlegs s'hi posin fulles. O que escriguin un blog.
Així és, la República Italiana incentivarà els seus ciutadans a utilitzar i promoure les noves tecnologies (amb el vell discurset -encara per comprovar- que pregona que una societat avançada tecnològicament és una societat millor preparada pel futur), atorgant un ajut econòmic (en efectiu o en espècie) a tots aquells que crein el seu propi blog i el mantinguin operatiu durant un mínim d'un any.
La queixa del col·lectu mèdic i para-mèdic abans esmentada es fonamenta en el fet que la promoció amb diners públics d'aquesta activitat privada farà augmentar moltíssim el nombre de persones que crearà un blog...i el fet que augmenti el nombre d'italians que pugui fer ús d'una eina que permet explicar i fer públiques les seves neures i les seves dèries farà que ells perdin a l'any, de mitjana, més de 3000 clients potencials.
Més enllà de la discutible manera d'anomenar clients als pacients amb problemes psicològics, la qüestió té la seva rellevància.....i la seva part de veritat. Sense anar més lluny, aquest blog neix de la necessitat d'exposar públicament inquietuds, manies, observacions i pensaments que, d'altri manera, tenen el risc de quedar-se sense sortir a la llum, enquistades, obturades en qualsevol racó o oblidades darrera alguna porta i es puguin podrir i fer malbé. I si aquestes inquietuds, per anomenar-les d'alguna manera, es podreixen dins teu, tens molt números per acabar passant, més tard o més d'hora, per la consulta d'algun imminent membre del Col·legi de Pscicòlegs o terapèutes.
¿I no és més fàcil, més lògic, més adient, trucar a un amic, quedar per fer una cervesa i explicar-li a ell les teves neures i dèries i deixar que la conversa vagi apagant aquelles ànsies de ser escoltat, aquell neguit per explotar, i que l'alcohol suavitzi l'angoixa, i que l'amistat recolzi la seva mà sobre el teu hombro i et digui, ei, tot anirà bé? No és molt millor això que vomitar quatre idees desordenades a la xarxa perquè siguin devorades per una multitud (sic) d'anònims?
Potser sí. Però la conversa amb l'amic quedarà restringida a l'àmbit privat, a l'esfera íntima de l'amistat, i això és bastant inadmissible quan el que busquem és notorietat, vanitat, ser escoltats per les masses: pura vanitat mal entesa, pura demagògia cibernàutica.
I amb aquestes premises neix aquest blog.
I que els psicòlegs s'hi posin fulles. O que escriguin un blog.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
