En Charles Dogson va tenir un somni. El llargardaix Bill i el Barreter es barallaven mentre la Tortuga d'Imitació s'ho mirava trista, compungida. I el somni es va convertir en llibre i el llibre en referent de la màgia i la llibertat del nen que havia estat i que no tornaria. I va voler compartir aquest somni amb tothom, com dient, ei, nois, somnieu!, no deixeu de fer-ho: els somnis poden ser una manera ben bonica de viure.
Somniar és una manera d'evadir-se, sí, però també una manera de viure. Viure desitjant, viure imaginant. I, també, viure transformant la realitat en una màgica i absurda parada entre el passat, sobrevalorat i carregat de simbolisme, i el futur, pintat de colors inexistents, de passadisssos secrets, de portes per obrir...Viure somniant és viure amb un peu anclat en el que èrem i un altre en el que serem, deixant un buit còsmic sota la nostra ombra, un forat immens, negre, inabastable que cobreix el nostre present d'un magma inolor, incolor.
Somniar, sí. És clar que sí. Però assumint què significa, acceptant les seves conseqüències. Saber el preu que has de pagar, que estem pagant, un preu car a un cost ben alt: el cost de perdre's el present per perdre's dins dels laberints inexistents del futur, pels carrerons emboirats del demà, per les inèrcies de la incertesa, per les fosques avingudes del desig...transitant pels més que probables pàrams del fracàs.
I què passa amb els somnis fracassats? I què si no es compleixen? No passa res. I si es compleixen? Tampoc passa res. Quan aquest futur desitjat i buscat arriba, quan aquell somni està al nostre abast, quan aquella porta s'obre per fi, quan l'èxit o el fracàs són un fet, nosaltres que somniem i somniem i no parem de fer-ho, no en farem cas, no ens enfonsarem en el fang del seu fracàs, no ens emocionarem amb el seu èxit. No. Perquè aquell futur (aquell somni!) serà aleshores el nostre present, i aquell present tindrà el mateix valor que té el present d'ara: un buit còsmic sota la nostra ombra, un forat immens, negre, inabastable, un magma inolor i incolor.
És l'eterna insatisfacció?
O és la satisfacció eterna: buscar, buscar i seguir buscant. Seguir somniant.
En Dogson va voler explicar-nos el seu somni a través dels ulls de l'Alícia. En Dogson, que es feia passar per en Lewis Carrol, ens convidà a somniar sempre, a viure imaginant, a viure desitjant. Qui està disposat a seguir le seves passes?
