Els missatges secrets dels dibuixos animats i dels tebeos de la nostra infantesa s'autodestruien en cinc, quatre, tres, dos segons, i nosaltres somreiem veient com el pobre protagonista feia mans i mànigues per desfer-se'n (tot i que mai ho aconseguia), abans que l'enxampés de ple de deflagració.
Aquell somriure maliciós que ens encenia els ulls quan veiem les flames de cartró pedra que s'emportaven per davant la integritat física del nostre estimat heroi de dibuixos (val a dir, amb més vides que un gat), es perpetua de vegades en determinades persones, o millor dit, en determinades personalitats: molts de nosaltres gaudim encara del joc macabre de l'autodestrucció, vés a saber si influenciats o no pel desenllaç sempre amable i feliç d'aquells episodis.
I sí, és cert, alguns de nosaltres gaudim de l'emoció de posar tot el nostre benestar en perill de mort, com si d'un missatge secret que s'aautodestruís es tractés. Gaudim de la possibilitat real de perdre-ho tot; gaudim de la necessitat de donar-li la volta al nostre pacífic, profitós i feliç dia a dia i vessar tot el seu contingut pel forat de l'aigüera; gaudim de vegarejar pels carrers solitaris amb el cap cot i el coll de l'abric pujat quan ho teníem tot (ho tenim tot) per poder estar vora el foc, sota la protectora ona expansiva de l'amor, la llar, el futur.
No cal donar-li moltes voltes al tema ni tampoc amagar el cap sota l'ala: aquells que disfruten i gaudeixen d'aquestes perversions són gent amb un alt grau de desequilibri emocional. Malalts?. Perduts?. Desequilibrats, segur. No ens ha de fer por reconèixer el desequilibri, perquè d'ell neix el moviment, l'activitat, el desordre, el caos, però també el retorn a l'ordre. Sense moviment no hi ha vida. Aquests desequilibrats que busquen el seu propi desequilibri, el seu propi balanceig, no són necessàriament més infeliços que aquells que busquen la serenor, la calma, la mar plana, el vent quiet i somort dels capvespres. No ho són. De fet, són tan infeliços uns com els altres.
Quan ho tens tot, quan res et falta, quan has arribat a dalt de tot, quan tot va bé, quan res manca, quan tot surt rodó, quan el vent no bufa ni mou un centímetre les fulles de l'arbre de la teva vida...aleshores, hi ha gent, desequilibrats els anomenarem si voleu, idiotes si us agrada més...tant és...hi ha gent, dèiem que prefereix prémer el boto de l'autodestrucció, i sentir com el narrador de la seva pròpia vida va fent el compte enrere: cinc, quatre, tres, dos...què hi haurà després de l'explosió?
