És sabut que en determinades societats el robatori és un acte obscè, i que aquesta obscenitat és castigada amb amputacions corporals doloroses, contundents i humiliants. Certament, tallar la mà a un lladre farà més difícil que aquest torni a allargar-la més del compte per apropiar-se d'allò que no és seu. Tanmateix, no serà l'absència d'aquest membre el que farà recapacitar el lladregot de reincidir, sinó que serà l'escarni i la vergonya (i el perill de perdre l'altra mà, és clar), allò que el retindrà, l'aturarà i el convertirà, de la nit al dia, en un ciutadà no massa interessat en tornar a escoltar el cant de les sirenes d'aquest fet delictiu.
Robar és una actitud perseguida, no només per la llei (escrita o no), sinó també pels defensors de la moral, de l'ètica. Robar és lleig, i els que roben són persones moralment lletges.
Davant d'aquesta contundència i unanimitat, davant d'aquest judici indiscutible, costa anar per la vida amb el cap ben alt quan has comès aquest horrible acte vandàlic, aquest error, quan has robat béns preuats, potser fins i tot insubstituibles. Ets lleig. Molt lleig.
Aleshores, deu ser cert que no tenim dret a robar la felicitat dels altres per ser nosaltres més feliços? Si és així, deu ser cert que és un acte denunciable i criticable apropiar-se del destí dels altres, robant les seves esperances, els seus desitjos, els seus anhels, en benefici propi? No és just, per tant, traçar el teu propi camí si aquest traç roba les il·lusions dels qui t'envolten? I finalment, hauria de ser castigat doblement aquest crim i imposada una pena agreujada si les teves víctimes són aquells qui t'estimes, aquells que t'estimen?
Tots els lladres, des del bailet mort de gana que roba una poma al mercat de Calaf, passant per l'atracador professional que cotitza a l'alça en la borsa del robatori, i acabant pel traficant d'armes, de cossos o d'ànimes, tots ells, justifiquen o tracten de justificar la seva acció aduint la legítma defensa, la necessitat de fer-ho, les circumstàncies ineludibles que els han dut fins allà. Tots tenen una excusa preparada, elaborada, impenetrable als anhels del fiscal i de la societat. Però, els que roben la felicitat dels altres en benefici propi, tenen dret a defensa? Poden trobar alguna excusa, en algun racó de l'ànima, que els protegeixi de la vergonya, del dolor i del patiment que provoquen?
Podem alegar legítima defensa, senyor jutge?
