La llei del pèndol penja sobre la Història, i aquesta, capriciosa i obedient, no fa més que repetir-se. Els totalitarismes identitaris, ideològics i religiosos, cares d'una mateixa moneda, s'han repetit cíclicament al llarg de la història dels homes i de les dones: és un fet provat.
Aplicant aquesta màxima, d'aquí anys i anys es repetirà la nostra història, es repetiran els clixés, es repetiran les situacions, les angunies, els plaers. D'aquí centenars i centenars d'anys, o potser molt abans, tornaran les fosques golondrines del Port a reconquerir la ciutat, tornaran els mals d'amor que vam patir, tornaran les llàgrimes i els somriures, tornaran a néixer els nostres fills i els nostres pares, i tornarem a equivocar-nos, de nou.
I en aquest món nou i vell a la vegada, en aquest univers clònic de pecats i pecadors seguiran existint les venerables figures d'aquells que expliquen allò que veuen mitjançant l'escriptura, emborronant papers amb lletres agafades de la mà.
L'escriba mitjaval, el monjo del convent agustí, l'erudit i l'intel·lectual, el dramaturg victorià, el novelista noucentista, el llest de la classe, l'espavilat de torn, el poeta romàntic teutó, l'inquisidor catòlic, el jutge de pau, el rei de la guerra, el notari avorrit, el trobador modern disfressat de cantautor. L'escriptor. Tots ells defensen la seva vida amb l'espasa de la paraula, amb la força de l'escrit, amb el pes de la lletra impresa. Tots ells són bojos miserables que no tenen més que allò que aboquen, que no són més que allò que escriuen, que no seran res més enllà de la seva obra.
I quan la història es repeteixi i tornem a caure en el mateix sot, sempre tindrem el documentalista estalinista, l'idealista de pasquins i pancartes, el periodista intrèpit, el pedant escriptor jove, el savi de les lletres, l'anacoreta de la paraula, la poetessa suïcida, el filòsof de birra i pa amb tomàquet, l'estadista nacionalista, la secretària de direcció, per salvar el món de nou. No us equivoqueu, són ells qui ens salven, són ells qui ens permeten imaginar-nos móns millors, són ells qui ens tradueixen els enigmes de l'estupidesa humana.
Sense ells estraríem morts, no seríem. L'escriba salva el món mentre se salva a ell mateix.
Qui s'apunta a salvar el món?
