El terapeuta m'obre la porta amb un somriure a mig vestir. Tracta de mostrar calidesa i fermesa i confiança, també contundència i sabiesa i serenor. La línia de la boca una mica torçada, a mig camí entre una dantesca rèplica d'una Gioconda sense afeitar i una ganyota maleducada, intenta mostrar tot això i amagar la por, l'apatia, el somiqueig de la tristor, el badall de la migdiada trencada. Ocultar la ignorància, la perplexitat. Expressió de tortuga afeitada i sense closca mostrant perplexitat.
S'havia ficat en aquest món d'homeòpatas cristians i terapeutes de butxaca quasi bé per casualitat: un article d'internet havia despertat la seva curiositat massa cops adormida, i un link el va dur a un altre, i un llibre a un manual, i aquest a un curs d'estiu, per acabar amb un grau, un post grau i un mestratge en medicina alternativa, flors de Bach i teràpia postmoderna de gintònic. I tres anys enrere, un amic d'un amic que deixava un pis buit li havia permès obrir consulta i convertir-se en terapeuta de tribu urbana, metge d'angoixes i incògnites, gurú alternatiu per costipats mal curats.
Em fa entrar a l'habitació: dos sofàs i tres cadires, revistes esotèriques i una subscripció completa a Mi Bebé. Fil musical amb el còndor passa. Oboè andino. Espera.
Havia atès el primer pacient un dilluns 3 de febrer, a quarts de dotze. Grip malcurada, problemes reumàtics i un tic nerviós al llavi inferior. La recepte va ser impecable. Un èxit rotund. Un miracle. L'home engripat, reumàtic i nerviós va recuperar la salut de ferro, va predicar la nova nova pel veïnat i va atiar el foc de l'arribada d'un nou Mesias. La seva prèdica no va caure en pou mort i la fama del terapeuta accidental va extendre's com un evangeli de curació: homes i dones abondanaren la fe en la Seguretat Social i encaminaren les seves vides cap a paradisos alternatius.
Posa't còmode és l'única frase neutra que pronuncia. Després diu poques coses més però les que diu són totes punyals de veritats contra l'escepticisme. No deixa moure el meu immobilisme, la meva ironia: destrossa amb míssils avangèlics i flors musicals la meva cuirassa i atravessa el desert que em separa de la vida. I els seus insults són bales de goma contra els disturbis interns: immadur, covard, burro. I el terapeuta somriu mentre fueteja amb força la seva víctima, mentre em diu quatre veritats ben dites.
Marxo amb ganes de venjança. M'he quedat amb la teva cara, li etzibo com a comiat. Ell somriu de nou amb aquella expressió de beatífica bonomia de hippie urbà del segle XXI. He perdut el temps! crido mentre abandono derrotat la pista de ball on, escassament fa 10 minuts, he ballat amb mi mateix un swing ple de retrets.
No calia haver vingut per saber que la por ens fa covards; que el temor ens fa perdre la vida; que fer mal no ens allibera de res però que de tot s'aprén en aquesta vida; que estripar i abandonar són verbs que es conjuguen, com estimar, com caminar, com respirar; que rebre i donar són sinònims i germans; que morir sense provar és morir sense saber; que preveure el teu futur és més humà que recordar; que plorar amargament és una forma d'enterrar; que permetre el teu oblit, una manera de guanyar; que jugar a ser immoral et pot dur a la normalitat; que permetre el desamor pot ser la clau de l'estimar. No calia que vingués per saber que vivim un cop i en morim mil, que morim cada instant que gosem no aprofitar les vides que sorgeixen a cada pas, les guspires de vida que ens estan esperant, per cremanar-nos i matar-nos amb aquell instant on res més que un somriure està al nostre voltant.
No calia que vingués per saber el que ja sabia.
